Havent eliminat la Real Sociedad en la copa, golejat el Rayo Vallecano i sobretot haver guanyat al camp del Manchester City, es donava gairebé per fet que el desastre amb el València només havia estat un mal pas (una cantada en una tarda d'hivern) i que el Barça actual havia adquirit solidesa (i fins una certa brillantor) per afrontar a la primavera l'etapa clau de la temporada: aquella en què es decideix la copa, la lliga i la Champions per dir-ho amb l'ordre en què l'equip va conquerir els tres títols en el primer i gloriós any de Guardiola. Però quatre dies després del partit a Manchester, amb polèmica inclosa propagada per un Pellegrini disfressat del seu enemic Mourinho, Gerardo Martino va decidir donar descans a uns quants jugadors fonamentals de l'equip (i també que jugués Neymar des de l'inici) a Sant Sebastià: el desastre va ser tan gran que han ressuscitat tots els dubtes en relació amb la competència d'aquest Barça i del seu entrenador. Per què, entre altres, havien de descansar Cesc i fins i tot Xavi, que va tornar a marcar afinadament la pauta a Manchester, jugant contra un equip tan consistent com la Real Sociedad? No era aquest precisament un dels partits difícils a camp contrari que requereixen els jugadors referencials i aquells en millor forma? No tenien després una setmana per descansar? No tenim el record de quan, en les temporades glorioses recents, els jugadors ho feien millor en la màxima tensió i intensitat de disputar dos partits per setmana?

En fi, tot això que he dit s'ha comentat abastament. Però el cas és que costa d'entendre la decisió del Tata. A la lliga no s'hi val a badar, i guanyar o perdre tres punts pot tenir unes conseqüències irreversibles. Així és que, en les sis primeres jornades de la segona volta, el Real Madrid ha guanyat vuit punts més que el Barça (i l'Atlético) i ja és primer amb tres punts de diferència. Ara, qui l'atrapa? Potser m'equivoco, però aquest Madrid sembla capaç de guanyar sempre i, en tot cas, no és el mateix que va perdre en la primera volta contra l'Atlético al Bernabéu, de manera que temo molt que avui guanyarà al Vicente Calderón. Alliberat de les pressions de Mourinho i fent-se evident la qualitat de molts dels seus jugadors, aquest Madrid sembla molt consistent, contràriament al Barça, que ens fa canviar d'opinió a cada partit. Aquesta inconsistència, en el sentit que no hi ha una continuïtat en la seva proposta futbolística, provoca que les nostres consideracions respecte de l'equip (i les seves possibilitats) també ho siguin. D'un dia per l'altre, els barcelonistes passem de les bones sensacions, que fan creure que l'equip ha trobat la seva forma, a unes sensacions nefastes que originen una visió apocalíptica: el Madrid ens apallissaràen la final de la copa; la lliga ja està perduda; i si bé és possible que passem l'eliminatòria amb el City, a quarts de final s'acabarà la trajectòria en la Champions. Tanmateix, si l'equip goleja l'Almeria i el Madrid avui perd o empata, pot ser que la truita torni a girar-se.

D'altra banda, m'alegra que Xavi Hernández mantingui la moral alta i declari que el Barça té una situació òptima per guanyar els tres títols. Entenc el seu optimisme: si no cregués en la possibilitat de guanyar, seria millor que es quedés a casa. També entenc que relativitzi la derrota a Sant Sebastià: reconeixent que van equivocar-se els jugadors (ell no jugava i bé que l'emprenyava) i l'entrenador, ha dit que, al capdavall, només s'ha perdut un partit. Ara bé, encara que m'alegri, no puc compartir el seu entusiasme i el seu relativisme. El problema és que les derrotes en la lliga s'acumulen, que el Barça no només va perdre a Sant Sebastià, sinó que va fer pena, i que potser la plantilla no està compensada i que si no juguen determinats jugadors, l'equip s'ensorra en partits exigents. Afegim-hi que un dels jugadors que no donen la talla és Neymar i pensem en aquesta florida declaració del president blaugrana: “Tornaríem a fitxar Neymar de la mateixa manera.” Ho deia defensant la legalitat del fitxatge. De veritat que ho farien igual? Cap dubte? Sorprenent. Quant ha costat (i no només en un sentit econòmic), de moment, l'operació? Però, a banda de la manera, tornarien a fitxar Neymar? En fi, potser d'aquí uns dies començaran les seves hores d'esplendor a l'herba del Camp Nou. Vés a saber.