Fa un mes, en aquest mateix espai, vaig fer un article titulat “Una crida a la treva que fa vergonya” en què criticava que les Nacions Unides faci, cada dos anys, coincidint amb els Jocs Olímpics d'estiu o d'hivern, una crida als combatents d'arreu del món a respectar una treva durant la disputa dels Jocs Olímpics. La crítica no era per la petició que ens deixem de matar els uns als altres, sinó al fet que un organisme com les Nacions Unides, que hauria de vetllar per la pau mundial els 365 dies de l'any, es deixi utilitzar pel Comitè Olímpic Internacional (COI) en un acte més de promoció del seu gran negoci: els Jocs Olímpics. Escrivia, en aquell article: “Ras i curt. Ban Ki-moon, en nom de les Nacions Unides, diu a tots aquells que fan del planeta un lloc ple de violència i mort que, si us plau, deixin de matar-se els uns als altres entre el 7 i el 23 de febrer. I abans i després, què?”

Els Jocs de Sotxi van començar amb Ucraïna plena de tensió i durant la seva celebració la plaça de la Independència de Kíev es va tacar de sang. Mentre els atletes competien a Sotxi, Vladimir Putin callava. Alguns experts en política internacional van avisar que quan s'acabessin els seus Jocs a Rússia, Putin en començaria uns de nous a Ucraïna. Dit i fet.

I ara què pensa Ban Ki-moon, secretari general de l'ONU, de la seva crida a la treva olímpica? Una treva que, com ha passat sempre des que Joan Antoni Samaranch se la va treure de la butxaca el 1992, no s'ha complert. I Thomas Bach, president del COI, que en la cloenda de Sotxi va alabar Vladimir Putin per com havia anat tot? Els Jocs, esportivament parlant, van ser un èxit. Però els Jocs Olímpics no són només una competició esportiva. I són els valors que diuen que encara té l'olimpisme els que són incompatibles amb conductes com les de Rússia en aquest 2014 i les de la Xina el 2008.

Abans de començar els Jocs de Sotxi, Thomas Bach va respondre als que els criticaven que el COI “no era un govern supranacional o un superparlament” amb capacitat d'influència sobre els governs, sinó que la seva responsabilitat era “garantir que la Carta Olímpica s'aplica durant els Jocs”. El COI també va dir el 1936 que l'Alemanya de Hitler havia respectat la Carta Olímpica. Bach acaba d'arribar a la presidència del COI, però fa més de dues dècades que n'és membre. I sap perfectament el poder que té l'organisme que presideix. I és més del que ell diu. És clar que el COI no influeix en les decisions dels governs, però sí que fa que es gastin quantitats indecents de diners en candidatures, en instal·lacions, en infraestructures per ser seu dels “setze dies de glòria”. I quan fa falta, com ara, tanca els ulls i diu: endavant. El COI té muntat un gran negoci amb els Jocs Olímpics i els governs d'arreu del món saben que ser seu olímpica els situa en el primer pla mundial. Molta geopolítica i encara més diners. I durant setze dies, esport.