Més Robinho que Ronaldinho
que el rendiment de Neymar no fa el pes
Fa dies que el rendiment de Neymar no fa el pes. Van passant les setmanes, els mesos, i el brasiler no acaba de justificar, ni de bon tros, la quantitat indecent d'euros pagada pel seu fitxatge. Tots els grans fitxatges, per les xifres que mouen, són pornogràfics. És inevitable posar-se les mans al cap. El rei Mides de l'orgia capitalista és, sens dubte, l'home que mana a l'opulenta llotja del Bernabéu; en cap espai tan petit s'hi aplega tanta gent vinculada a la indústria del BOE. Tampoc és que el Barça sigui cap exemple. Ara, la relació tan estreta entre finances públiques i benefici privat que té lloc al Real Madrid no es dóna enlloc més. Estem d'acord que el futbol és un escàndol, les quantitats que es paguen i els salaris que perceben els jugadors maregen. Però n'hi ha que es justifiquen, si prèviament acceptem la lògica frívola i salvatge de l'esport d'elit, en una equació complexa de cost, benefici i rendiment esportiu. Ara per ara, no obstant això, el de Neymar és un estrepitós fracàs. I això obviant el tèrbol assumpte del seu fitxatge i si passem de llarg els 9 milions d'euros preventius que la junta ha abonat a la Hisenda espanyola que fan més mal que un queixal corcat en mans del dentista. Neymar avui és clarament més Robinho que Ronaldinho, com assenyala finament l'amic Cristian Agudo, un d'aquells que de futbol hi entén. El Gaúcho va acabar pel camí del pedregar. Però abans ens va fer adorar el futbol i va portar el Barça a l'Olimp. Ni més ni menys. El seu procés de degradació, futbolístic i personal, és una altra cosa. I no haver-nos estalviat el darrer any, un malson i una pèrdua d'ingressos notable. Venut un any abans ens hauria generat uns extres estimables i ens hauríem estalviat una darrera campanya amb més pena que glòria. Neymar està avui, tant de bo canviï, més a prop de Robinho. I traçant paral·lelismes més propers, a prop de Saviola, bon xicot i futbolista mediocre. El dia que el Barça va fitxar per una morterada l'argentí Saviola vam fer festa grossa. El president era Gaspart i en va pagar les ganes. El resultat ja el sabem. Déu no vulgui que seguim la mateixa traça i que trobem el desllorigador. Però a hores d'ara, és inevitable una sensació de déjà-vu.