Fa dies que el ren­di­ment de Ney­mar no fa el pes. Van pas­sant les set­ma­nes, els mesos, i el bra­si­ler no acaba de jus­ti­fi­car, ni de bon tros, la quan­ti­tat inde­cent d'euros pagada pel seu fit­xatge. Tots els grans fit­xat­ges, per les xifres que mouen, són por­nogràfics. És ine­vi­ta­ble posar-se les mans al cap. El rei Mides de l'orgia capi­ta­lista és, sens dubte, l'home que mana a l'opu­lenta llotja del Ber­nabéu; en cap espai tan petit s'hi aplega tanta gent vin­cu­lada a la indústria del BOE. Tam­poc és que el Barça sigui cap exem­ple. Ara, la relació tan estreta entre finan­ces públi­ques i bene­fici pri­vat que té lloc al Real Madrid no es dóna enlloc més. Estem d'acord que el fut­bol és un escàndol, les quan­ti­tats que es paguen i els sala­ris que per­ce­ben els juga­dors mare­gen. Però n'hi ha que es jus­ti­fi­quen, si prèvia­ment accep­tem la lògica frívola i sal­vatge de l'esport d'elit, en una equació com­plexa de cost, bene­fici i ren­di­ment espor­tiu. Ara per ara, no obs­tant això, el de Ney­mar és un estre­pitós fracàs. I això obvi­ant el tèrbol assumpte del seu fit­xatge i si pas­sem de llarg els 9 mili­ons d'euros pre­ven­tius que la junta ha abo­nat a la Hisenda espa­nyola que fan més mal que un quei­xal cor­cat en mans del den­tista. Ney­mar avui és clara­ment més Robinho que Ronal­dinho, com asse­nyala fina­ment l'amic Cris­tian Agudo, un d'aquells que de fut­bol hi entén. El Gaúcho va aca­bar pel camí del pedre­gar. Però abans ens va fer ado­rar el fut­bol i va por­tar el Barça a l'Olimp. Ni més ni menys. El seu procés de degra­dació, fut­bolístic i per­so­nal, és una altra cosa. I no haver-nos estal­viat el dar­rer any, un mal­son i una pèrdua d'ingres­sos nota­ble. Venut un any abans ens hau­ria gene­rat uns extres esti­ma­bles i ens hauríem estal­viat una dar­rera cam­pa­nya amb més pena que glòria. Ney­mar està avui, tant de bo canviï, més a prop de Robinho. I traçant paral·lelis­mes més pro­pers, a prop de Savi­ola, bon xicot i fut­bo­lista medi­o­cre. El dia que el Barça va fit­xar per una mor­te­rada l'argentí Savi­ola vam fer festa grossa. El pre­si­dent era Gas­part i en va pagar les ganes. El resul­tat ja el sabem. Déu no vul­gui que seguim la mateixa traça i que tro­bem el des­llo­ri­ga­dor. Però a hores d'ara, és ine­vi­ta­ble una sen­sació de déjà-vu.