Deia aquesta setmana Jorge Valdano en una conferència organitzada per la revista Panenka que el futbol és un dels “símbols de la globalització”. Un simple esport convertit en fenomen mundial i que cada dia més és capaç de mercantilitzar fins i tot aquells racons que semblaven reservats als sentiments. Pocs mesos abans del mundial, l'exjugador argentí va veure com dos compatriotes seus defensaven la samarreta d'Itàlia al Vicente Calderón. I com un brasiler s'estrenava amb la samarreta d'Espanya. Exrepúbliques soviètiques com ara Ucraïna, Armènia i Bielorússia també compten sorprenentment amb brasilers als seus equips nacionals i desenes de futbolistes professionals s'agafen als seus orígens familiars per trobar una oportunitat en el panorama de les seleccions, amb països que en alguns casos no han trepitjat mai. Sead Kolasinac i Izet Hajrovic han entrat recentment en la nòmina de Bòsnia i Hercegovina després de fer totes les categories inferiors amb Alemanya i Suïssa, respectivament. Ashkkan Dejagah va ser campió d'Europa sub-21 amb la mannschaft i jugarà el mundial amb Iran, i a Portugal, contra el Camerun, van ser titulars dos futbolistes nascuts en excolònies com William Carbalho (Angola) i Rolando (Cap Verd). Els casos a les seleccions africanes es multipliquen, i Mèxic està fent una tasca de recerca de futbolistes en territori dels Estats Units que comença a ser visible en categoria sub-20.

Òbviament, la realitat de cada futbolista és un món i cadascú és lliure d'escollir el seu destí futbolístic, però crec que cada dia estem assistint a un canvi en el panorama de les seleccions que en desharmonitza l'esperit. El moviment migratori ha modificat la conducta de les federacions i està convertint el panorama internacional en un territori minat i difícil de transitar. El mateix Diego Costa ha estat exposat a la pressió d'haver d'escollir entre el seu país de naixement i el d'adopció, i la seva decisió ha propiciat crítiques d'un Luis Felipe Scolari que a la seva manera el va acusar de mal patriota brasiler. Nahuel Leiva té 17 anys, ha jugat quatre partits amb la samarreta del Vila-real, i ja té a sobre tot un focus mediàtic que l'acompanyarà fins que decideixi si lluir la samarreta d'Espanya o la d'Argentina. Una situació similar a la d'Adnan Januzaj, a qui se li acumulen els països que el pressionen perquè esculli els seus colors: Anglaterra, país de residència; Bèlgica, país de naixement; Kosovo i Albània, la terra dels seus pares, i Turquia i Sèrbia, pàtria dels seus avis. El súmmum.

I el que pot semblar anecdòtic o casos aïllats enmig d'un gran sac en què escollir s'ha convertit en un tema d'estat en algunes nacions, especialment a França i Bèlgica, països amb una amplíssima colònia africana, que integren en les categories inferiors dels seus equips nacionals molts d'aquests fills d'immigrants i que acaben veient com quan arriba l'hora de la veritat els futbolistes es decanten pel país dels seus antecessors. En seleccions com les del Marroc, per exemple, és difícil trobar futbolistes que hagin nascut en territori marroquí, en són una minoria. Parlava fa no gaire amb un periodista belga que m'explicava, per exemple, la situació de Zakaria Bakkali, un noi nascut a Lieja fa 18 anys, fill de marroquins i un dels talents amb més progressió del país. Bakkali havia fet tota la seva formació com a futbolista sota la tutela de la Federació Belga de Futbol, però quan va irrompre en els seus primers partits amb el PSV Eindhoven, el Marroc va entrar en escena amb força i va generar una situació tensa i difícil per al noi. Hauria intentat seduir-lo amb propietats al país i vacances pagades a canvi d'accedir a jugar per a ells. Una tàctica que no va servir en el cas de Bakkali, ja internacional belga, però que sí que ha permès a la federació marroquina collar futbolistes amb progressió com Younes Belhanda, internacional sub-20 amb França, i Mehdi Carcela-González, integrant de totes les categories inferiors amb Bèlgica.

Enmig d'un panorama així, Laurent Blanc hauria arribat a demanar que es limités la quota de futbolistes amb doble nacionalitat a Clairefontaine quan era seleccionador francès l'any 2011. Una filtració que va posar cap per avall un país especialment sensible amb la qüestió racial. Em va semblar aleshores desconcertant etiquetar Blanc de racista, i no només perquè allà on ha estat, al Girondins de Bordeus, a la selecció i al PSG ha tingut futbolistes negres, sinó perquè comprenia perfectament la seva impotència, la de veure com s'invertien esforços en formació de futbolistes que acabaven caient en sac foradat. La realitat que ja percebia aleshores l'exblaugrana és avui més intensa i va pel camí d'afectar cada dia més països, amb el risc de convertir la captació de futbolistes per a les seleccions en un niu de conflictes. Tenir la llibertat per triar de tot cor, sense pressions ni incentius hauria de ser un dret i un acte saludable per al futbol.