Patriotes incentivats

Deia aquesta set­mana Jorge Val­dano en una con­ferència orga­nit­zada per la revista Panenka que el fut­bol és un dels “símbols de la glo­ba­lit­zació”. Un sim­ple esport con­ver­tit en feno­men mun­dial i que cada dia més és capaç de mer­can­ti­lit­zar fins i tot aquells racons que sem­bla­ven reser­vats als sen­ti­ments. Pocs mesos abans del mun­dial, l'exju­ga­dor argentí va veure com dos com­pa­tri­o­tes seus defen­sa­ven la samar­reta d'Itàlia al Vicente Cal­derón. I com un bra­si­ler s'estre­nava amb la samar­reta d'Espa­nya. Exrepúbli­ques soviètiques com ara Ucraïna, Armènia i Bie­lorússia també comp­ten sor­pre­nent­ment amb bra­si­lers als seus equips naci­o­nals i dese­nes de fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals s'aga­fen als seus orígens fami­li­ars per tro­bar una opor­tu­ni­tat en el pano­rama de les selec­ci­ons, amb països que en alguns casos no han tre­pit­jat mai. Sead Kola­si­nac i Izet Haj­ro­vic han entrat recent­ment en la nòmina de Bòsnia i Her­ce­go­vina després de fer totes les cate­go­ries infe­ri­ors amb Ale­ma­nya i Suïssa, res­pec­ti­va­ment. Ashkkan Deja­gah va ser campió d'Europa sub-21 amb la mannsc­haft i jugarà el mun­dial amb Iran, i a Por­tu­gal, con­tra el Came­run, van ser titu­lars dos fut­bo­lis­tes nas­cuts en excolònies com William Car­balho (Angola) i Rolando (Cap Verd). Els casos a les selec­ci­ons afri­ca­nes es mul­ti­pli­quen, i Mèxic està fent una tasca de recerca de fut­bo­lis­tes en ter­ri­tori dels Estats Units que comença a ser visi­ble en cate­go­ria sub-20.

Òbvi­a­ment, la rea­li­tat de cada fut­bo­lista és un món i cadascú és lliure d'esco­llir el seu destí fut­bolístic, però crec que cada dia estem assis­tint a un canvi en el pano­rama de les selec­ci­ons que en des­har­mo­nitza l'espe­rit. El movi­ment migra­tori ha modi­fi­cat la con­ducta de les fede­ra­ci­ons i està con­ver­tint el pano­rama inter­na­ci­o­nal en un ter­ri­tori minat i difícil de tran­si­tar. El mateix Diego Costa ha estat expo­sat a la pressió d'haver d'esco­llir entre el seu país de nai­xe­ment i el d'adopció, i la seva decisió ha pro­pi­ciat crítiques d'un Luis Felipe Sco­lari que a la seva manera el va acu­sar de mal patri­ota bra­si­ler. Nahuel Leiva té 17 anys, ha jugat qua­tre par­tits amb la samar­reta del Vila-real, i ja té a sobre tot un focus mediàtic que l'acom­pa­nyarà fins que deci­deixi si lluir la samar­reta d'Espa­nya o la d'Argen­tina. Una situ­ació simi­lar a la d'Adnan Janu­zaj, a qui se li acu­mu­len els països que el pres­si­o­nen perquè escu­lli els seus colors: Angla­terra, país de residència; Bèlgica, país de nai­xe­ment; Kosovo i Albània, la terra dels seus pares, i Tur­quia i Sèrbia, pàtria dels seus avis. El súmmum.

I el que pot sem­blar anecdòtic o casos aïllats enmig d'un gran sac en què esco­llir s'ha con­ver­tit en un tema d'estat en algu­nes naci­ons, espe­ci­al­ment a França i Bèlgica, països amb una amplíssima colònia afri­cana, que inte­gren en les cate­go­ries infe­ri­ors dels seus equips naci­o­nals molts d'aquests fills d'immi­grants i que aca­ben veient com quan arriba l'hora de la veri­tat els fut­bo­lis­tes es decan­ten pel país dels seus ante­ces­sors. En selec­ci­ons com les del Mar­roc, per exem­ple, és difícil tro­bar fut­bo­lis­tes que hagin nas­cut en ter­ri­tori mar­roquí, en són una mino­ria. Par­lava fa no gaire amb un peri­o­dista belga que m'expli­cava, per exem­ple, la situ­ació de Zaka­ria Bakkali, un noi nas­cut a Lieja fa 18 anys, fill de mar­ro­quins i un dels talents amb més pro­gressió del país. Bakkali havia fet tota la seva for­mació com a fut­bo­lista sota la tutela de la Fede­ració Belga de Fut­bol, però quan va irrom­pre en els seus pri­mers par­tits amb el PSV Eind­ho­ven, el Mar­roc va entrar en escena amb força i va gene­rar una situ­ació tensa i difícil per al noi. Hau­ria inten­tat seduir-lo amb pro­pi­e­tats al país i vacan­ces paga­des a canvi d'acce­dir a jugar per a ells. Una tàctica que no va ser­vir en el cas de Bakkali, ja inter­na­ci­o­nal belga, però que sí que ha permès a la fede­ració mar­ro­quina collar fut­bo­lis­tes amb pro­gressió com You­nes Bel­handa, inter­na­ci­o­nal sub-20 amb França, i Mehdi Car­cela-González, inte­grant de totes les cate­go­ries infe­ri­ors amb Bèlgica.

Enmig d'un pano­rama així, Lau­rent Blanc hau­ria arri­bat a dema­nar que es limités la quota de fut­bo­lis­tes amb doble naci­o­na­li­tat a Clai­re­fon­taine quan era selec­ci­o­na­dor francès l'any 2011. Una fil­tració que va posar cap per avall un país espe­ci­al­ment sen­si­ble amb la qüestió racial. Em va sem­blar ales­ho­res des­con­cer­tant eti­que­tar Blanc de racista, i no només perquè allà on ha estat, al Giron­dins de Bor­deus, a la selecció i al PSG ha tin­gut fut­bo­lis­tes negres, sinó perquè com­pre­nia per­fec­ta­ment la seva impotència, la de veure com s'inver­tien esforços en for­mació de fut­bo­lis­tes que aca­ba­ven caient en sac fora­dat. La rea­li­tat que ja per­ce­bia ales­ho­res l'exblau­grana és avui més intensa i va pel camí d'afec­tar cada dia més països, amb el risc de con­ver­tir la cap­tació de fut­bo­lis­tes per a les selec­ci­ons en un niu de con­flic­tes. Tenir la lli­ber­tat per triar de tot cor, sense pres­si­ons ni incen­tius hau­ria de ser un dret i un acte salu­da­ble per al fut­bol.