El pri­mer que va par­lar dilluns pas­sat a la plaça Vella des de dalt del balcó de l'ajun­ta­ment després que l'alcalde Martí Car­ni­cer els donés l'enho­ra­bona i la ben­vin­guda i que fes una entra­deta sobre els valors i el mèrit del club va ser el pre­si­dent del Moritz Ven­drell, Víctor Roma­gosa. Par­lar en públic segu­ra­ment no és la seva millor vir­tut, tot i que tenia molt clar el mis­satge. No va tri­gar ni trenta segons a aban­do­nar la pos­sessió del micròfon, però va dema­nar a l'afició que l'aju­des­sin a convèncer Gui­llem Cabes­tany, el tècnic tri­om­fa­dor, perquè es quedés. Com sap tot­hom, el de Sant Pere de Riu­de­bit­lles ple­garà el 30 de juny per bus­car nous horit­zons i posar fi a una etapa majes­tu­osa al club de qua­tre anys, tot just en el seu debut de foc en el pri­mer nivell. Cabes­tany, hàbil com un ter­tulià pro­fes­si­o­nal dels que sem­pre tro­ben sor­ti­des, es va espol­sar la pressió apel·lant a una rea­li­tat com un casa de pagès: “El veri­ta­ble artífex de tot ple­gat no sóc jo, és el pre­si­dent Víctor Roma­gosa. Ell és qui s'ha de que­dar molts anys.” Sense treure ni un sol dels mèrits al tècnic, que admet que se sent rubo­rit­zat per tants i tants elo­gis com ha rebut aquests dies, la clau de l'èxit del Moritz Ven­drell és Roma­gosa i el grup de col·labo­ra­dors que for­men la junta direc­tiva. Però amb ell sem­pre tant efec­tiu com invi­si­ble al cap­da­vant.

Fixeu-vos bé en una cosa. Li és ine­vi­ta­ble aparèixer en les foto­gra­fies de dalt del balcó en les cele­bra­ci­ons d'aquests últims anys, però mai no el veu­reu en les fotos de lliu­ra­ments dels tro­feus. Molts altres hau­rien d'aga­far l'exem­ple. Quan l'equip estava a pri­mera naci­o­nal, Roma­gosa, que ja era pre­si­dent, ens pas­sava les cròniques als dia­ris. Manté l'espe­rit de sen­zi­llesa. Ara hi ha un cap de premsa, Joan Colet, que també fa molt bé la seva feina, però quan el club era encara més petit, el pre­si­dent feia el que toqués. I després de dues copes sor­pre­nents i de gua­nyar també la CERS manté l'espe­rit. Sens dubte, és i ha estat un exem­ple de gestió. De no esti­rar més el braç que la màniga i de donar el poder espor­tiu al seu entre­na­dor, que és el que hi entén, sense intro­mis­si­ons fat­xen­des. Els pre­si­den­ci­a­lis­tes, en hoquei sobre patins han estat un mal endèmic als clubs cata­lans. No cal dir noms, però tot­hom que hi esti­gui ficat sap a quins direc­tius em refe­reixo. Inter­ven­ci­o­nis­tes, polèmics, pro­blemàtics. Com carai ha de tenir força l'asso­ci­ació de clubs i aspi­rar a aca­bar ges­ti­o­nant l'OK Lliga seguint el model del bàsquet ACB o l'hand­bol Aso­bal? Amb més Roma­go­ses –ja n'hi ha uns quants– seria fac­ti­ble.

Això sí, el pre­si­dent de la secció d'hoquei sobre patins del Club d'Esports Ven­drell és un mal­son per als peri­o­dis­tes en el sen­tit que no hi ha manera de treure-li infor­mació si no la té al sac i ben lli­gada. És com xocar con­tra un mur, un frontó lite­ral. Però això, des del punt de vista dels seus interes­sos, també és una vir­tut. La moti­vació del grup de juga­dors que han acon­se­guit les dar­re­res ges­tes comença, doncs, des de la cúspide del club, amb l'exem­ple del seu pre­si­dent i amb una manera lògica i sen­zi­lla de fer les coses que els ha permès cons­truir amb seny qua­tre equips en qua­tre tem­po­ra­des i esprémer les qua­li­tats d'homes que en altres llocs no havien aca­bat d'escla­tar. Tot ple­gat no vol dir que el Moritz Ven­drell hagi de seguir gua­nyant títols perquè en el fons, les dues copes són mira­cles cir­cums­tan­ci­als. El que sí que queda, però, és la filo­so­fia de club a par­tir de l'exem­ple i els fets de Roma­gosa.