No sé per què no vaig dedicar un dels capítols d'Els homes de la meva vida (una sèrie d'un parell de temporades que vaig escriure fa alguns anys en aquest mateix diari) a Carles Puyol. O potser sí, que ho sé: tinc més gust pels futbolistes estilistes, imaginatius, imprevisibles, i potser per això mateix una mica fràgils, cosa que fa que pari més atenció als que acostumen a moure's més enllà de la defensa. Em fa pensar en el fet que em fascina més la fragilitat dels tenors en el vol dels aguts que la solidesa dels barítons en la gravetat. El cas és que Puyol, tan contundent i sovint consistent, és de la mena de futbolistes guerrers i la seva melena de lleó sembla un símbol de fortalesa, que ho és, d'un cos llargament treballat múscul a múscul (i que tendeix a mostrar traient-se la samarreta al final dels partits) i a la vegada ple de cicatrius pels cops rebuts i de ferides contretes en tants camps de batalla futbolística. Tanmateix, tot i que també seria atribuïble a la seva condició guerrera, una característica de Puyol que me'l fa estimable és la passió que, a banda que l'hagi menat a exercir un lideratge a l'equip i encara més en situacions adverses, li pot provocar un cert atabalament. Es podria considerar que això, de fet, és un contravalor, però, aquells (diria que sobretot aquelles) als quals ens exalta poc l'èpica masculina apreciem els guerrers per la vulnerabilitat dels seus talons d'Aquil·les.

M'adono que bona part del que fins ara he escrit té a veure amb un Puyol que està deixant d'existir a causa d'aquella cosa implacable que és el pas dels temps i les ferides (en aquest cas, en un sentit físic literal: les lesions, amb les seves empremtes) que arrossega. Encara hi és en essència, però cada cop ho pot ser menys en l'existència, fet que genera una frustració i una impotència que –evidentment, aquest és el tema que inspira l'article– ha dut Puyol a anunciar que abandonarà el Barça a final d'aquesta temporada. És així que, havent passat bona part dels últims dos anys en un procés gairebé constant de recuperació, en els darrers mesos es constataven unes mancances físiques que feien pensar en la retirada: Puyol n'havia de ser forçosament conscient i s'intuïa que la seva dignitat, tantes vegades demostrada, el farien prendre una decisió tan dolorosa com inevitable per no voler fer pena ni convertir-se en un destorb.

Però ha estat precisament mentre s'arrossegava pels estadis i li costava arribar a les pilotes que, fent-se'm a la vegada més estimable en la seva debilitat, he sentit una enyorança del Puyol que està deixant de ser i, fins i tot, per estrany i incomprensible que pugui semblar, que tot just ho faci a hores d'ara, he adquirit consciència de la importància d'aquest jugador en una dècada gloriosa (sumant dues bones temporades de Rijkaard a l'etapa Guardiola) del Barça. Potser tot va començar a anar de baixa amb el declivi de Puyol, i és així que l'anunci de la seva retirada no fa més que abonar aquest estat de malenconia en què estem caient els barcelonistes: hi ha la consciència que, simbolitzat per Puyol, un món s'acaba i que, de les seves runes, s'haurà de construir alguna cosa nova que encara no s'albira. En aquest estat de malenconia, va creixent un desencís que el diumenge passat, en el partit contra l'Almeria en què Puyol va marcar un gol quan el 2 a 1 creava inquietud, va fer que 29.000 abonats alliberessin els seus seients. Això mentre la directiva del Barça, amb un triomfalisme fora d'època, ha presentat el projecte de remodelació i ampliació del Camp Nou. Estic acabant aquest article a la mitja part del partit contra el Valladolid, que guanya 1 a 0 mentre el Barça ho fa tant de pena (lent, amb un futbol pla) que, ja m'agradaria equivocar-me, no s'entreveu que pugui capgirar el resultat. Avui, Puyol no és ni a la banqueta. Hi hauria de ser, perquè els grans guerrers guanyen batalles encara que no hi participin: només amb la seva presència.