Com que encara s'ha d'acabar la temporada i encara hem de veure Puyol escarrassar-se en alguna jugada impossible, se'm fa difícil pensar que aquest sigui un article de lloança i d'adéu. De fet, no ho serà, perquè parlaré de dos capitans, del que han estat i de la decisió de fer un tomb en el camí. Per això he volgut manllevar el títol de la novel·la de Teresa Pàmies, perquè parlaré de Puyol i de Vicky Losada, la capitana del Barça femení. Els dos acaben la seva trajectòria al Barça. M'ha fet gràcia que les dues notícies hagin coincidit en el temps i poder-les posar en paral·lel: són situacions d'allò més diferents, d'un impacte mediàtic als antípodes entre si, i que, tanmateix, fan pensar en la petja i el llegat que deixa algú que ha estat el capità d'un conjunt i, el que és més important, algú que ha estat reconegut i respectat com a tal.

Una de les imatges que més ha circulat aquests dies per les xarxes socials com a homenatge a Puyol és aquella en què se'l veu assegut a la banqueta, amb tots els companys tapats amb una manta, enfredorits per l'ambient, i ell sense necessitar-la. Aquesta capacitat sobrenatural i aquesta generositat en l'esforç físic la destacava aquesta setmana Joan Martínez Vilaseca, el tècnic que el va fitxar, en un reportatge en aquest diari. El seu descobridor destacava que aquell futbolista de 17 anys amb aspecte de roca i rínxols feréstecs, “era un lluitador i tenia una força física extraordinària”, unes condicions molt superiors a les de la resta de companys. Amb aquestes condicions, però en canvi, sense tenir grans aptituds tècniques, Puyol ha estat durant anys el puntal de la defensa d'un equip que estimava la pilota. Una paradoxa que el gran dogma sovint passa per alt. L'altra paradoxa ens enllaça amb la capitana del Barça femení que, amb 23 anys, d'aquí a una setmana agafarà un vol cap als Estats Units per incorporar-se al Western New York Flash, el subcampió de la lliga dels Estats Units. Aquests dies s'especula si Puyol, de 35 anys, podria tancar la seva carrera professional en algun equip dels Estats Units. Per Vicky Losada, aquest viatge significa el salt al futbol professional. Després d'haver atresorat durant vuit anys excel·lents números d'ambició esportiva al Barça (dues lligues i dues copes figuren en la seva fulla de serveis) i de guanyar-se el braçal amb només 23 anys, ara li ha sortit l'oportunitat americana.

Puyol i Losada tanquen etapa per obrir camins ben diferents. Però els dos ens recorden, amb les seves versions personals, el pes i el respecte guanyat al camp de futbol. Trajectòries contundents que reclamen un comiat i un reconeixement a l'altura. Massa vegades a can Barça s'ha flirtejat amb l'oblit i les presses del present, la cuita pel resultat del partit del diumenge i un desert al voltant. Calen referents de fermesa i serenitat quan, com també sol passar a can Barça, sempre sembla que ve el llop.