En moments de dificultat és bo agafar-se a qualsevol símptoma positiu per tirar endavant. Després de la desfeta a Anoeta, Martino va ser ràpid, i ja en la roda de premsa posterior va entonar el mea culpa fins i tot més enllà de les seves autèntiques responsabilitats, perquè si bé el plantejament i l'onze titular podien ser discutibles, l'aportació dels jugadors que van sortir al camp va deixar molt que desitjar. Va haver de passar algun dia fins que la plantilla no va fer pinya amb el tècnic i va assumir declaradament la seva part de culpa.

Quinze dies més tard, alguna cosa s'hi ha guanyat. Just després del desastre a Valladolid, els principals jugadors del Barça ho van veure clar i van declarar que o canviaven la seva actitud al camp (en diuen intensitat i ganes de guanyar) o pinten bastos. Ser-ne conscients és un pas imprescindible per solucionar-ho i, com marca la tradició, l'entrenador ja va avisar que s'ha arribat a aquell moment de la temporada en què no val a badar.

Respecte d'aquest grup no val la memòria de peix i ningú pot oblidar d'un dia per l'altre el que ha donat el millor equip del món. Però abstreure's de la realitat si les sensacions d'aquest principi d'any es confirmen és un luxe que cap estament del club es pot permetre.