La situació en la lliga i, sobretot, la irregularitat que està mostrant el Barça fan témer un final de curs difícil. Si les aspiracions en la lliga s'han anat apagant arran dels últims resultats, les sensacions tampoc conviden a l'optimisme pel que fa a la final de copa contra el Real Madrid i a la Champions. A l'equip se'l veu exhaust, sobretot en l'aspecte mental, i sense trobar aquells recursos necessaris per plantar cara a equips que han agafat la velocitat que durant els últims cinc anys havia marcat el Barça. Un fet que provoca la lògica frustració d'aquells que veuen el final del cicle daurat. El sentiment és lícit, però també nociu a l'hora d'enfocar amb més serenor el futur immediat, carregat de decisions importants. No seria millor evitar fer excessiva sang de la situació i reflexionar de manera constructiva respecte a què ha portat fins aquí? Sens dubte, s'han comès errors, i més aviat pel fet d'evitar actuar quan tocava per por a no cometre'ls. Però també cal adonar-se que moltes circumstàncies no han ajudat gens a l'hora de tenir una temporada més normalitzada, començant per la malaurada recaiguda de Tito Vilanova tot just en la pretemporada.

Sens dubte, la baixa obligada del tècnic empordanès va trencar el pal de paller del projecte. En un grup amb gran talent, però, al meu entendre, sense un lideratge clar al camp, l'entrenador empordanès realitzava aquesta funció. El club, doncs, es va trobar sense un actiu de primer ordre i amb la necessitat de buscar un substitut a corre-cuita una vegada les primeres opcions ja s'havien compromès amb altres clubs. L'aposta per Gerardo Tata Martino tenia sentit en relació a ajustar-se a l'estil de joc blaugrana, però era un desconegut per a la majoria, inclosa bona part de la plantilla. Un grup que necessitava més d'un retoc, i que ara es troben tant a faltar.

Un cop signat Neymar es van destinar els esforços a Thiago Silva, i quan el central brasiler va donar carbasses definitivament ja no hi va haver prou temps per negociar una alternativa. En aquest context, possiblement Martino no va tenir prou vista per adonar-se'n. En certa mesura comprensible, ja que es era un nouvingut que, sense conèixer de primera mà el vestidor, de cop i volta es trobava al capdavant d'un grup que encara se sentia fort i mantenia bona part del crèdit forjat en l'etapa més brillant del club. El tècnic argentí va confiar en la recuperació plena de Puyol per cobrir les mancances detectades en la línia defensiva, però dissortadament la realitat no s'ha ajustat a aquesta previsió.

I a les dificultat a l'hora de gestar la temporada s'hi han afegit els problemes extraesportius que de ben segur han trastocat la tranquil·litat de la plantilla. Primer va ser un referent com Leo Messi qui va haver d'aclarir la seva situació amb Hisenda. Un cas que ara sembla menor si es compara amb tot el que ha desencadenat la polèmica pel fitxatge de Neymar. Un afer amb molts clars i obscurs, però que ha posat la institució contra les cordes fins al punt de propiciar la sortida de Sandro Rosell de la presidència.

El resultat de tantes sacsejades, doncs, no podia aportar res de positiu, més enllà d'aprendre una lliçó: les decisions no es poden posposar més, amb independència de si l'equip assoleix l'èxit en la copa o la Champions. I convé actuar sense tremendisme, sense perdre el necessari grau de confiança en el futur per renovar les il·lusions.