Qui avui no animi a mort el Barça, és que no és del Barça. Ho dic d'entrada i em quedo tranquil. La junta directiva –amb el seu exlíder dimitit al capdavant– van heretar el millor equip de la història i eren o havien de ser perfectament conscients que els tocaria afrontar la seva transició. Una empresa complicadíssima alhora que apassionant. Pep Guardiola va marxar perquè, tal com ell mateix va reconèixer, no es veia amb cor (i/o no el van deixar) d'aplicar els retocs necessaris per mirar de garantir la fam de victòria en un vestidor que ho havia guanyat tot i que donava símptomes de relaxament, humanament lògic i comprensible.

Rosell i companyia, amb un director tècnic d'opereta (amb tots els respectes per al gran porter del dream team), no van tenir ni la capacitat de discernir ni la determinació obligada per fer –per molt que costés– el que calia (i que, alguns, humilment hem anant reclamant de d'aleshores). És, sobretot, per situacions d'aquest estil que una majoria de la massa social va votar aquests senyors. Perquè lideressin el club i perquè no els tremolés el pols a l'hora de prendre decisions importants.

En clau de futur immediat, és obligat preguntar-se si aquests mateixos patricis de la no-intervenció seran capaços d'aplicar de manera correcta la renovació profunda de plantejament i de jugadors indispensable per continuar entre els equips top del món. Jo, i em sap greu dir-ho, no hi confio. Mala peça al teler.

Però el present és la Champions, la competició més important de totes, i avui hem d'eliminar tant sí com no el City, un equip potent (res a veure amb el Schalke 04; que li estem regalant la lliga a un equip que no espanta ningú!), sense res a perdre i que ens ho posarà difícil. En qualsevol cas, estic absolutament convençut que aquest vespre l'equip (que fa tota la impressió que, conscient que ja no pot anar a tots els balls i amb el mundial a l'horitzó, ha decidit seleccionar esforços i objectius) jugarà al cent per cent.

Potser sóc un il·lús, però confio molt en el que poden fer els nostres futbolistes en aquesta Champions. I crec que és el mínim que els dec. Però és que, a més, hi ha arguments futbolístics per considerar que, amb la intensitat i la concentració màximes, amb la pressió coordinada des de la primera línia..., amb la màgia del millor del món i l'aportació de Neymar en el desequilibri (espavila rei, d'una vegada), en la Champions encara no hem dit l'última paraula. A Europa, el nom del Barça té un aura especial. Veure davant teu Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc... Messi!, provoca molta inquietud (com va quedar demostrat tant en el plantejament de caganer de pessebre que va fer Pellegrini i en l'actitud dels jugadors del City en l'anada). Encara se'ns respecta i se'ns admira moltíssim a Europa. Seria bo que avui, després del partit, se'ns tornés a témer. Nosaltres som el Barça. Tot per la Champions!