El Barça, tan poc ave­sat a fer negoci amb la venda de juga­dors, s'ha asse­gu­rat un milió d'euros. És clar que no li arre­glarà la caixa ni tan sols una minúscula dosi dels embo­lics que està vivint, però segu­ra­ment no hi comp­tava, o com a mínim no tan aviat. Com no ima­gi­nava Andreu Fontàs tenir superada al mes de març la clàusula per la qual el Barça s'endú un milió. El Celta va acor­dar amb el club blau­grana l'estiu pas­sat la incor­po­ració com a cedit del banyolí. Sense cap con­tra­pres­tació econòmica en el moment de l'ope­ració, però amb l'obli­gació de pagar si asso­lia el 60% dels par­tits de lliga (amb un mínim de 45 minuts cada un). La clàusula també incloïa la con­tinuïtat del juga­dor a Vigo fins al 2016, si és que el Barça no deci­deix exer­cir una opció de recom­pra abans del maig. Ni el mateix Fontàs creia que acti­va­ria tan aviat la clàusula. El cas és que ja ha superat els 2.000 minuts en la lliga. I va camí d'acu­mu­lar-ne molts més, després de jugar 24 dels 27 par­tits de lliga, tots de titu­lar i només en un subs­tituït.

Després d'una greu lesió i de començar a assu­mir que el cicle al Barça s'aca­bava, Fontàs se'n va anar cedit la tem­po­rada pas­sada, a par­tir d'octu­bre, al Mallorca. Ho va pas­sar molt mala­ment. Va par­ti­ci­par en nou jor­na­des de lliga. Des del parèntesi de Nadal, només tres par­tits. Un el 12 de gener, un el 16 de març i un l'11 de maig. Tres esto­nes. Una de 5 minuts, una de 6 i una de 23. Tres parènte­sis enmig d'un petit cal­vari. Més enllà del fracàs col·lec­tiu, amb el des­cens del Mallorca a segona A, Andreu Fontàs havia de patir la soli­tud de qui no se sent partícip. Amb l'agreu­jant que havia sor­tit d'una lesió dura i d'un club, el Barça, del qual mar­xar i assi­mi­lar-ho no sem­pre és fàcil. Quan tens 23 anys, se't tan­quen les por­tes del Barça i tam­poc tro­bes forat en un club molt més modest com el Mallorca, has de patir per força.

Però va aparèixer Luis Enri­que. El banyolí havia estat un pilar del filial que va diri­gir l'asturià, que no va dub­tar a apos­tar-hi quan va ater­rar a Balaídos. A Vigo no les tenien totes. Entre altres coses, perquè l'arri­bada de Fontàs va ser la sentència per a Andrés Túñez, un cen­tral també esquerrà, fet a casa i esti­mat entre l'afició. Víctima de l'aposta de Luis Enri­que, Túñez va aca­bar mar­xant a Israel. I volgués o no, Fontàs va ser exa­mi­nat amb lupa al començament.

De Luis Enri­que, molts des­ta­quen la fer­mesa. No ja només a l'hora d'exi­gir tre­ball i inten­si­tat als juga­dors, sinó per pren­dre i defen­sar deci­si­ons, idees i estil. Ell estava con­vençut que Andreu Fontàs era un juga­dor vàlid per al seu pro­jecte al Celta, i no li va impor­tar que el banyolí hagués pas­sat una tem­po­rada hor­ri­ble al Mallorca després de sor­tir d'una lesió greu. Ni tan sols el va fre­nar haver de sacri­fi­car un juga­dor esti­mat a Vigo. Ara ningú qüesti­ona Fontàs, cada cop amb més galons a l'equip i into­ca­ble en les ali­ne­a­ci­ons. A la defensa i, pun­tu­al­ment, de pivot al mig del camp. Suplint les absències de Borja Oubiña o fins i tot dei­xant-lo a la ban­queta.

No m'ima­gino Fontàs tor­nant al Barça. Ni crec que es con­ver­teixi en un dels millors cen­trals de pri­mera. Però s'hi està fent lloc, amb 24 anys. I és la mar de feliç. Què més vol?