Quan t'ofereix la mà és una mà ferma, segura, convincent. Res d'aquells homes que t'ofereixen una mà flàccida que gairebé fa angúnia encaixar-la. Francament, el miro palplantat parlant amb un to clar i català i no l'imagino investit president del Barça i afanyant-se a fer un acte de constricció davant un president d'Extremadura que ha excel·lit pel seu menyspreu a Catalunya i els catalans.

És Agustí Benedito, de peu dret, al seu despatx del passeig de Gràcia, pantalons de pinces, camisa blanca, sense corbata, elegant, proper, amb una mirada que pot ser dura i afable alhora.

Fa tot just uns minuts acaben de celebrar una reunió amb el seu equip de campanya, un equip potent, amb noms de referència del món empresarial i periodístic, d'un catalanisme de pedra picada com a denominador comú. Bona gent, també. No detecto presència de l'establishment, Benedito no és el candidat de la gent d'ordre antiquada. Està absolutament al costat de la majoria social que protagonitza un dels moments més apassionants de la Catalunya contemporània, sense fissures ni matisos. Demano a un dels seus col·laboradors més propers que em defineixi Benedito, que me'n destaqui alguna qualitat, i em respon: “És una persona honrada, bona gent, un bon paio.” I qui m'ho diu no és qualsevol, sinó una persona, un emprenedor, que em mereix tot el crèdit.

La reunió que s'acaba de celebrar, en una àmplia sala, sòbria i austera alhora, com a molt regada amb una aigua i algun cafè, no ha estat una més, s'imposa un canvi d'estratègia. Fins a la data, Benedito ha fet territori i xarxa social, més de tres-centes trobades. Per contra, ha defugit el protagonisme en els mitjans de comunicació. Ara, això canviarà i ja prepara una gran posada en escena.

Benedito està convençut que en els propers mesos tot es precipitarà. Assenyala fins i tot el juny com a data per a unes possibles eleccions anticipades. El juny! I si és així no els agafarà per sorpresa, estan preparats i disposats a disputar i guanyar la presidència del Barça. Benedito té plans i contagia la sensació que a més de ganes aporta propostes, alhora que és conscient de l'atzucac en què es troba el club i que cal afrontar canvis amb determinació.

Al llarg de la trobada expresso un únic dubte: no és una temeritat afrontar les eleccions amb l'objectiu prioritari de guanyar en una batussa a tres? Em refereixo als tres candidats de pes –si no hi ha alguna sorpresa de darrera hora– que s'hi volen presentar: Bartomeu, Laporta i Benedito. Si els dos darrers pactessin, la victòria és segura; en cas contrari, l'actual president podria guanyar malgrat que la majoria de la massa social culer apostés pel canvi.

La gent de Benedito admet amb algun matís aquesta premissa. Benedito, no obstant això, difereix d'aquesta anàlisi. De fet, a hores d'ara, ni Laporta vol pactar amb Benedito, ni Benedito amb Laporta. Dos galls al galliner, mala peça al teler. I un maldecap per a aquells que anhelarien una entesa entre tots dos. En fi, si no pot ser, no pot ser i insistir-hi des de fora només pot portar a la frustració.

El Barça no va bé i la sensació que ens trobem en plena decadència d'una etapa de glòria comença a ser indiscutible. La junta, amb encerts destacables com el nou segon equipament, fa la sensació que navega sense rumb i que no ha tingut el coratge d'alleugerir un vaixell que ha perdut flotabilitat. L'equip pot oferir alguna tarda de glòria, però ni té continuïtat ni és fiable. I la presidència està tocada, escandalosament tocada, per una dimissió exprés i per una tèrbola contractació que ha deixat les arques del club exhaustes. I Neymar, a més, ofereix un rendiment pèssim, amb partits nefastos i una pobra eficàcia golejadora.

No anem bé. L'equip no rutlla. I les eleccions tard o d'hora es precipitaran. Que nostre Senyor ens agafi confessats. Afortunadament hi ha esperança i bona gent disposada a afrontar el repte i assumir la responsabilitat de regir la principal institució social i esportiva del país.