Sobretot, no caure i no tocar roda. És el primer objectiu quan et poses a la línia de sortida de qualsevol prova amb bicicleta. No és meu, el consell, me'l va recalcar repetidament Francesc Moradell abans de la meva primera marxa cicloturista i que intento tenir sempre present. La sensació d'entrar a un túnel sense llum, enmig d'un pilot, i sentir la patacada i les bicicletes de carbó com s'arrosseguen per l'asfalt barrejades amb els ciclistes als quals ha tocat el premi, els ho asseguro, és esgarrifosa. Perquè la sents darrere, però, a les palpentes i dins un túnel que ressona, no pots calcular si la tens a tocar i, la grossa, aquell dia, estarà repartida. O passar pel costat d'un petit grup que no para de cridar, del dolor. Fins i tot quan surts a entrenar-te, tornar sa i estalvi ja es pot considerar un petit triomf. No és que vulgui agafar la bandera de la seguretat viària, perquè també veig ciclistes fent imprudències. I fins i tot encara aquesta setmana en vaig veure amb auriculars. I reconec que, segons a quin semàfor, no m'hi aturo. Per allò de no fer baixar la mitjana. Ho sento.

El central del Bordils Xicu Reixach està ingressat encara a l'hospital de Màlaga, després que dilluns l'haguessin d'operar a corre-cuita per un cop que va rebre a la zona del fetge fa tot just una setmana. Aquell mateix dia l'escorta de l'Uni Girona Eva Bou es va trencar el nas a Zamora i va ser operada la mateixa nit. I és en aquests casos, i el dia abans de la marató de Barcelona, en què l'any passat va traspassar un corredor –que va reobrir uns dies, només almenys als mitjans no especialitzats, el debat sobre les revisions mèdiques per als esportistes populars–, quan 18.000 persones carregaran els seus cossos d'hidrats com si no hi hagués demà, que t'adones que, el primer objectiu, més enllà de guanyar o perdre, baixar o no de les tres hores, és no fer-se mal, poder seguir amb la quotidianitat. I la dimensió de la frase feta “salut i quilòmetres”, tan utilitzada com, sovint, infravalorada.