Futbol i memòria històrica al Camp de la Bota

El mes pas­sat es van com­plir 72 anys de l'afu­se­lla­ment del fut­bo­lista Car­los Ibáñez García. Nas­cut a la loca­li­tat ala­can­tina de Petrer (Vina­lopó Mitjà) el 9 d'agost de 1907, als onze anys es va tras­lla­dar amb la seva família al bar­ce­loní barri de la Sagrera. Va tre­ba­llar com a grum al Cafè de Bar­ce­lona del pas­seig de Gràcia fins que, a prin­ci­pis de la dècada dels trenta, va pen­jar el jec embo­to­nat per ves­tir la samar­reta esca­pu­lada de l'Europa. Va jugar dues tem­po­ra­des al con­junt gra­ci­enc –la pri­mera de les quals a pri­mera divisió– fins que el 1932 va fit­xar pel Club Espor­tiu Júpiter. Va arri­bar a l'equip del Poble­nou després que aquest assolís dos títols con­se­cu­tius del cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya de segona cate­go­ria. El club gris­grana ales­ho­res comp­tava amb 2.000 socis i plan­tava cara als grans de l'època. Ibáñez va des­ta­car com a defensa en aquell con­junt lide­rat per Juan Font –un fut­bo­lista que va morir al front durant la Guerra Civil–, en el qual es va ali­near al cos­tat de Francàs, Clau­dio, Martí, Rodríguez, Esteva, Arnau, Parera, Bar­celó i Mas. Les seves bones actu­a­ci­ons van fer que el Real Ovi­edo es fixés en ell. Així va ser com la tem­po­rada següent, la 1933/ 34, va debu­tar amb l'equip asturià, i hi va dis­pu­tar un total de sis par­tits. La com­petència en la seva posició va pro­vo­car la seva marxa l'any següent. Després de l'experiència astu­ri­ana va tor­nar a Cata­lu­nya per jugar a l'Espa­nyol, en el qual va com­par­tir ves­ti­dor amb Albert Mar­to­rell, Cri­sant Bosch i Pitus Prat. Al club blanc-i-blau cobrava 60 pes­se­tes al mes, un sou de crac. Era tan popu­lar que, fins i tot, va comp­tar amb un fidel grup de segui­dors incon­di­ci­o­nals, la penya Oro- Ibáñez.

Malau­ra­da­ment, però, tot es va estron­car amb el cop d'estat del juliol de 1936 i l'inici de la Guerra Civil. Ibáñez es va adhe­rir a la CNT i va esde­ve­nir mem­bre de l'ate­neu lli­ber­tari L'Acràcia de la Sagrera, la bibli­o­teca del qual freqüentava amb assiduïtat. Dos mesos després de l'alçament es va allis­tar com a volun­tari per com­ba­tre al front d'Aragó. Es va inte­grar en una de les colum­nes del sin­di­cat anar­quista des­ta­cada als Mone­gres que va coman­dar Bona­ven­tura Dur­ruti. Però un mes més tard, l'exju­ga­dor va emma­lal­tir i, sense entrar en com­bat, el van enviar a l'hos­pi­tal de Sant Pau per recu­pe­rar-se. El deli­cat estat dels seus pul­mons va des­a­con­se­llar que tornés a la pri­mera línia de foc. Des d'ales­ho­res va col·labo­rar amb el cos de sani­tat i, poste­ri­or­ment, va tre­ba­llar en una fàbrica de motors d'avi­ació de Saba­dell.

Coin­ci­dint amb la fi de la guerra, Ibáñez va empren­dre el camí de l'exili. Un cop a França, en veure el tracte que rebien els repu­bli­cans per part de les auto­ri­tats fran­ce­ses i les mesu­res de gràcia anun­ci­a­des pel règim fran­quista per a aquells que no hagues­sin comès delic­tes de sang, va deci­dir tor­nar a Bar­ce­lona. Així, el febrer de 1939, després de pas­sar la fron­tera per Irun, va ser reclòs al camp de con­cen­tració de La Mag­da­lena, a San­tan­der, on va ser ràpida­ment reco­ne­gut atesa la seva etapa com a fut­bo­lista de l'Ovi­edo. Paral·lela­ment, com acu­ra­da­ment des­criu Enric Canals en el lli­bre Dela­tors, Ibáñez va ser denun­ciat pel falan­gista Miguel Prat Bat­lle, amb qui havia fet el ser­vei mili­tar. Aquest va acu­sar el juga­dor d'haver par­ti­ci­pat en l'assas­si­nat d'un capellà i tres civils, dos dels quals eren fami­li­ars seus. Per aquest motiu, després de dos con­sells de guerra i mal­grat les súpli­ques de la seva dona, que va reu­nir més d'un cen­te­nar de sig­na­tu­res dema­nant el seu alli­be­ra­ment, Ibáñez va ser con­dem­nat a mort i afu­se­llat el febrer de 1942. El seu és un dels més de 1.700 pre­so­ners exe­cu­tats al Camp de la Bota, on para­do­xal­ment el Júpiter dis­putà alguns dels seus pri­mers par­tits. Un espai, doncs, on fut­bol i memòria històrica es fonen per no caure en l'oblit.