Una nit d'abril del 2009, d'aquí a un mes farà cinc anys, estava al bar d'un poble de la Costa Brava i, admirada davant del meravellós, no m'acabava de creure que la televisió transmetés un partit real, sinó una ficció imaginada per satisfer el desig de contemplar un futbol platònic: disputats només 45 minuts, el Barça guanyava 4 a 0 al Bayern de Munic i no era només el fet que guanyés, sinó, tal com deia Pep Guardiola quan s'arribava a l'excel·lència, la manera amb què ho feia. Quin privilegi vam tenir els barcelonistes. Entre el plaer de reviure aquell record i el dolor davant l'evidència que el joc actual del Barça és una versió destemperada d'aquell desplegament futbolístic, he vist un vídeo que reprodueix aquells quatre gols lluminosos del Barça: passades a l'espai, desmarcades perfectes, desbordaments per la banda, parets mestres amb cops d'esperó inclosos, definicions precises i, sobretot, la sensació que hi havia la capacitat d'inventar una jugada de gol en tot moment. En cada toc de pilota hi havia una idea i aquesta era bona. Tot amb una elegància suprema i una rapidesa vertiginosa, aquella amb la qual el futbol del Barça es feia esplèndidament imprevisible: perduda la rapidesa en la circulació de la pilota, el mateix concepte futbolístic, lligat a la possessió, sovint s'ha fet previsible, controlable i, sí, també avorrit.

En aquell partit del 12 d'abril del 2009 no es va avorrir ni Franz Beckenbauer. El que li devia passar, al president honorífic del Bayern, és que devia sentir molta impotència i potser una certa enveja. Diuen que aquell mateix dia l'equip bavarès, que sempre ha dominat el futbol alemany amb arrogància, es va replantejar. Quatre anys després, no només va tornar al Barça els quatre gols a l'Allianz Arena, sinó que al Camp Nou n'hi va afegir tres més. I, en fi, l'incomprensible és que aquell contundent (i jo diria que humiliant) 7 a 0 en el global de l'eliminatòria no dugués a fer replantejar res (o posem-hi que quasi res, almenys aparentment, però també pràcticament) al Barça. Això quan, de fet, a banda del 7-0, el joc de l'equip ja s'havia fet prou previsible, controlable i, sí, també avorrit o posem-hi que avorrit a estones quan, alentint-se davant dels murs contraris, la possessió de la pilota es converteix en un exercici inútil. I això no va començar a passar després de la marxa de Guardiola, sinó possiblement en la seva última temporada barcelonista. Tanmateix, sincerament, abans que això passés no havia vist mai un equip de manera tan preciosa i, encara no m'agrada dir-ho perquè la diversió s'ha fet un valor absolut que dóna compte de la banalitat imperant, divertida. Tant és així que, en cada partit, el Camp Nou s'omplia d'espectadors. Aleshores, quin Barça té al cap Beckenbauer quan diu que, si el Bayern continua jugant com ho fa ara, semblarà el Barça i acabarà avorrint amb tant de toc i ningú no anirà a veure l'equip? No deu ser el Barça que va marcar quatre gols al Bayern? O és que, en una nova demostració de la fragilitat de la memòria, ha oblidat aquell Barça? I és més: puja al carro, sobretot empès pel madridisme més cec i ressentit, dels que han intentat desprestigiar el joc del Barça fins i tot quan va ser, molts així ho van reconèixer, el millor equip que mai havia existit? D'altra banda, a mi em passa que, tot i que he de dir que el Bayern de la temporada passada em va fer treure el barret i també el Borussia Dortmund, el futbol alemany sempre ha tendit a avorrir-me. Aquell Bayern de Beckenbauer, jugador tan elegant com arrogant, que ho guanyava tot en la meva infantesa, m'avorria molt. Un joc consistent i tàctic, però sense fantasia i amb una tècnica supeditada a la força física. Potser això ha creat un gust i els alemanys, començant per Beckenbauer i continuant amb aquells seguidors que comencen a xiuxiuejar a l'Allianz Arena quan el seu equip es passa la pilota, va fantasiejar amb la idea que els agradaria jugar bonic com aquell Barça que va marcar quatre gols al Bayern, però, de fet, els agrada un altre estil, estan fets a una altra cosa. Potser.