He conegut molts socis del Barça, però, de tots ells, l'Albert Alabedra és un dels que considere més fidels, més compromesos, més sensats. No l'he vist mai girar la cara a l'equip o al club, ni tan sols en el moment que jo mateix la girava, cansat o fastiguejat. I les seues opinions em resulten sempre apreciables, perquè parla amb el cap més que no amb el cor. L'altre dia vaig tenir una llarga xerrada amb ell i em va sorprendre. Perquè parlava de l'estadi, d'aquesta mania que els ha agafat a tots per fer un estadi nou.

Hi ha poques coses que ens agraden més als periodistes que algú ens pose dades sobre la taula. I a fe que ell en va posar. Em va reconstruir l'epopeia del Nou Camp per a fer-me veure un detall poc important en aparença però decisiu quan parlem d'aquestes coses: l'actual Camp Nou va ser un gran actiu per al club, per a l'esport, per a la ciutat i, fins i tot, per al país. Però construir-lo va ser una gran ruïna econòmica que per poc no ensorra el FC Barcelona. Tan poc va faltar, que va haver de ser rescatat amb un taló bancari in extremis, a canvi del qual el club va perdre el terreny on hi havia el vell camp de les Corts.

I si una operació com aquella, en aquell moment, ja va ser tan perillosa, l'Albert es pregunta què no passarà ara, enmig d'aquest capitalisme salvatge que vivim. Ras i curt: em va convèncer que cal tenir por que darrere aquesta precipitada ànsia de fer un nou Camp Nou no s'amague l'ànsia de fer que el Barça faci fallida i que en aquesta ocasió el rescat vinga no del taló d'un banc, sinó de la conversió en societat anònima i l'eixida, premeditada i pensada, a borsa. No sé si el que diu és factible al cent per cent, però sé que ell no parla per parlar. I per això em preocupa, de sobte, que la directiva tinga tanta pressa per votar.