En plena fase expan­siva de l'Euro­lliga en el calen­dari –el curs pas­sat, va eixam­plar el Top 16 dels sis als catorze par­tits i, en l'actual, ja ocu­parà un cap de set­mana, durant el play-off– i la seva cada dia més fei­xuga con­vivència amb les lli­gues de cada país, arriba la FIBA i, lluny de fer-ho incons­ci­ent­ment, atia més el foc.

Sin­ce­ra­ment, ara mateix, sóc incapaç de visu­a­lit­zar com serà el calen­dari de la tem­po­rada 2017/18. I menys encara si els prin­ci­pals orga­nis­mes del bàsquet no estan dis­po­sats a cedir. El diu­menge a Istan­bul, 198 de les 214 fede­ra­ci­ons que con­for­men la FIBA van apro­var per una­ni­mi­tat en una assem­blea extra­or­dinària, els nous esta­tuts que regi­ran a par­tir d'ara l'ens. Un dels punts que més ha cri­dat l'atenció ha estat que, després del mun­dial d'aquest estiu a Espa­nya, el pro­per se cele­brarà en any impa­rell (2019). Això vol dir que, per pri­mer i únic cop, el cicle mun­di­a­lista durarà cinc anys. La mesura s'ha pres per evi­tar la coin­cidència amb el mun­dial de fut­bol, rao­na­ment insuls a més de fals. El de fut­bol es juga al juny i el de bàsquet, al setem­bre. Pit­jor és que s'ampliarà a 32 equips –ara en té 24–, fet que ens omplirà la pri­mera fase de par­tits sense cap substància com­pe­ti­tiva. I tot, per la “vocació de glo­ba­li­tat” de què parla la FIBA. Sense eufe­mis­mes: més selec­ci­ons, més par­tits i, al cap i a la fi, més ingres­sos per a la FIBA.

Aquesta mesura és insig­ni­fi­cant si la com­pa­rem amb una altra que estava madu­rant des de fa dos anys i que ja no té marxa enrere. Es tracta del nou calen­dari i sis­tema de com­pe­tició, que ja entrarà en vigor la tar­dor del 2017. Pre­nent de model el que fa temps que fa la FIFA –sem­bla estrany que el màxim orga­nisme del fut­bol pugui ser­vir de mirall per a alguna cosa–, la FIBA vol intro­duir par­tits de clas­si­fi­cació per a la copa del món durant l'hivern i la pri­ma­vera. És a dir, tot­hom s'haurà de gua­nyar el pas en duels que es juga­rien el novem­bre del 2017; el febrer, el juny, el setem­bre i el novem­bre del 2018 i el febrer del 2019. Res d'obte­nir el bit­llet a través de l'euro­peu que es tor­narà a dis­pu­tar cada qua­tre anys a par­tir del 2017, i no cada dos com fins ara. L'objec­tiu de tot ple­gat no és cap altre que la volun­tat recap­tatòria, mul­ti­pli­car els ingres­sos. El pro­blema, comú en els altres orga­nis­mes que regei­xen el bàsquet mun­dial, és que ha donat llum verda al pro­jecte sense bus­car com­pli­ci­tats, ni con­sens amb ningú. Ni amb la ULEB, ni l'Euro­lliga ni l'NBA. Per exem­ple, en el cas de la lliga als Estats Units, si ja és difícil que les franquícies cedei­xin juga­dors a l'estiu –asse­gu­ran­ces, des­gast i altres fac­tors–, com es pot pre­ten­dre que els per­me­tin mar­xar un parell de mesos durant la tem­po­rada per dis­pu­tar par­tits de clas­si­fi­cació? No m'ima­gino els Grizz­lies cedint Marc Gasol i els TWol­ves Ricky per dis­pu­tar par­tits con­tra Suïssa o Por­tu­gal. I és clar que, sense els prin­ci­pals juga­dors, el valor d'aquests par­tits a l'hora de comer­ci­a­lit­zar els drets tele­vi­sius pot bai­xar de manera subs­tan­cial.

I, en aquest esce­nari, com es podrà enca­bir el que vol implan­tar la FIBA amb el calen­dari actual a Europa, amb par­tits cada tres dies els que dis­pu­ten les com­pe­ti­ci­ons euro­pees des de l'octu­bre fins al maig i ni una sola pausa ni per Nadal? És obvi que hi haurà d'haver can­vis, però a par­tir d'una nego­ci­ació entre totes les parts impli­ca­des per arri­bar a un acord. Això, tan fàcil de pre­go­nar, no serà fàcil de posar en pràctica per les reticències i la des­con­fiança entre els actors. Hi ha tres anys al davant, poc si escas­seja aquesta pre­dis­po­sició al diàleg. No es tracta de mar­car múscul, sinó de vet­llar pel bé comú, pel bàsquet. I de cami­nar cap enda­vant i no cap enrere, com fins ara.