En plena fase expansiva de l'Eurolliga en el calendari –el curs passat, va eixamplar el Top 16 dels sis als catorze partits i, en l'actual, ja ocuparà un cap de setmana, durant el play-off– i la seva cada dia més feixuga convivència amb les lligues de cada país, arriba la FIBA i, lluny de fer-ho inconscientment, atia més el foc.

Sincerament, ara mateix, sóc incapaç de visualitzar com serà el calendari de la temporada 2017/18. I menys encara si els principals organismes del bàsquet no estan disposats a cedir. El diumenge a Istanbul, 198 de les 214 federacions que conformen la FIBA van aprovar per unanimitat en una assemblea extraordinària, els nous estatuts que regiran a partir d'ara l'ens. Un dels punts que més ha cridat l'atenció ha estat que, després del mundial d'aquest estiu a Espanya, el proper se celebrarà en any imparell (2019). Això vol dir que, per primer i únic cop, el cicle mundialista durarà cinc anys. La mesura s'ha pres per evitar la coincidència amb el mundial de futbol, raonament insuls a més de fals. El de futbol es juga al juny i el de bàsquet, al setembre. Pitjor és que s'ampliarà a 32 equips –ara en té 24–, fet que ens omplirà la primera fase de partits sense cap substància competitiva. I tot, per la “vocació de globalitat” de què parla la FIBA. Sense eufemismes: més seleccions, més partits i, al cap i a la fi, més ingressos per a la FIBA.

Aquesta mesura és insignificant si la comparem amb una altra que estava madurant des de fa dos anys i que ja no té marxa enrere. Es tracta del nou calendari i sistema de competició, que ja entrarà en vigor la tardor del 2017. Prenent de model el que fa temps que fa la FIFA –sembla estrany que el màxim organisme del futbol pugui servir de mirall per a alguna cosa–, la FIBA vol introduir partits de classificació per a la copa del món durant l'hivern i la primavera. És a dir, tothom s'haurà de guanyar el pas en duels que es jugarien el novembre del 2017; el febrer, el juny, el setembre i el novembre del 2018 i el febrer del 2019. Res d'obtenir el bitllet a través de l'europeu que es tornarà a disputar cada quatre anys a partir del 2017, i no cada dos com fins ara. L'objectiu de tot plegat no és cap altre que la voluntat recaptatòria, multiplicar els ingressos. El problema, comú en els altres organismes que regeixen el bàsquet mundial, és que ha donat llum verda al projecte sense buscar complicitats, ni consens amb ningú. Ni amb la ULEB, ni l'Eurolliga ni l'NBA. Per exemple, en el cas de la lliga als Estats Units, si ja és difícil que les franquícies cedeixin jugadors a l'estiu –assegurances, desgast i altres factors–, com es pot pretendre que els permetin marxar un parell de mesos durant la temporada per disputar partits de classificació? No m'imagino els Grizzlies cedint Marc Gasol i els TWolves Ricky per disputar partits contra Suïssa o Portugal. I és clar que, sense els principals jugadors, el valor d'aquests partits a l'hora de comercialitzar els drets televisius pot baixar de manera substancial.

I, en aquest escenari, com es podrà encabir el que vol implantar la FIBA amb el calendari actual a Europa, amb partits cada tres dies els que disputen les competicions europees des de l'octubre fins al maig i ni una sola pausa ni per Nadal? És obvi que hi haurà d'haver canvis, però a partir d'una negociació entre totes les parts implicades per arribar a un acord. Això, tan fàcil de pregonar, no serà fàcil de posar en pràctica per les reticències i la desconfiança entre els actors. Hi ha tres anys al davant, poc si escasseja aquesta predisposició al diàleg. No es tracta de marcar múscul, sinó de vetllar pel bé comú, pel bàsquet. I de caminar cap endavant i no cap enrere, com fins ara.