Tenir conviccions no s'ha de confondre amb ser inflexible. I aquesta confusió es produeix massa vegades, tant en el futbol com en molts altres camps. També funciona a la inversa: massa sovint és creu que la flexibilitat és símptoma de debilitat. No és cert. Però és difícil lluitar contra aquests clixés, especialment en un terreny com el dels entrenadors de futbol d'elit. Brendan Rodgers, tècnic del Liverpool, és un exemple de la riquesa que pot generar la flexibilitat tàctica, el fet d'allunyar-se del dogmatisme, i de tenir la determinació d'utilitzar diversos models de joc per buscar un objectiu final: controlar el joc. “M'agrada ser responsable del nostre propi destí. Si ets millor que el teu oponent amb la pilota tens un 79% d'oportunitats de guanyar el partit.” Aquesta frase condensa l'ideari del tècnic nord-irlandès, que va iniciar la seva relació amb el futbol a través de la devoció que tenia el seu pare pel joc dels brasilers i els holandesos en la dècada dels setanta. Aquesta holandofília futbolística va ser el que el va empènyer a peregrinar a Barcelona (també va visitar València i Sevilla) i a Holanda, per estudiar com treballaven clubs com el Barça en l'àmbit formatiu. Un enriquiment que va completar treballant per a José Mourinho en fitxar per l'acadèmia del Chelsea, on va entrenar els juvenils i l'equip filial. D'aquella relació professional n'ha quedat una amistat molt sòlida i una sèrie de conceptes que Rodgers es va emportar sota el braç, com el sistema d'organització dels entrenaments i, pel que s'està veient ara amb el Liverpool, el treball per executar amb eficàcia ràpides transicions defensa-atac.

En la seva primera experiència en la Premier com a entrenador, va fer una molt bona feina al Swansea. El conjunt gal·lès tenia un percentatge de possessió molt alt, inusual per a un equip que en principi estava destinat a lluitar per no baixar i molt allunyat del joc directe. De fet, Rodgers va afirmar que ell tenia “una creuada” per fer: convertir els amants de la pilota llarga en devots del tiqui-taca. I se'n va sortir tan bé que li va obrir les portes d'Anfield. La temporada passada, li va servir per constatar que amb la possessió no en feia prou perquè el Liverpool fos competitiu. Llavors, Rodgers va recórrer a la seva flexibilitat i, sense renunciar a les seves conviccions, hi ha incorporat nous elements, seguint una mica la línia que també va encetar Jürgen Klopp al Borussia de Dortmund. Així veiem que el Liverpool manté un respecte reverencial a treure la pilota en curt des de darrere, amb paciència, incorporant el porter Mignolet com un més a la circulació i incrustant el pivot defensiu (Gerrard) entre els dos centrals oberts. Un cop superada la primera línia de pressió, es busca una acceleració del joc, mitjançant conduccions o bé gràcies als grans desmarcatges de ruptura que tiren Suárez i Sturridge –assistits per Sterling, Gerrard, Coutinho i Henderson– per acabar la jugada en un transició ràpida. Una via pròpia, barreja efectiva de diverses influències, per buscar el control i l'efectivitat.