Els pares de la meva generació ens flagel·lem perquè mai serem perfectes, i aquesta neurosi compulsiva m'ha dut a fer una teràpia de butxaca abans del clàssic. L'objectiu és evitar que els meus fills em contemplin com si fos un simi que salta pels contorns del sofà amb una espardenya a la boca. No ho puc permetre perquè, ja se sap, es comença presenciant escenes apocalíptiques a casa i s'acaba cercant l'autenticitat decorant l'Iphone amb una etiqueta usada del Che Guevara. El tractament que segueixo té com a base la inhibició dels instints més elementals, per aconseguir, d'aquesta manera, una contenció precisa de les meves passions. La meva dona s'ha adherit amb rapidesa a la iniciativa i em té a pa i aigua, el llit ja no es concep com un ring de boxa sinó com un monestir trapenc. Ens mirem, ens fem un bes apocat al front i llegim aforismes de Ramakrishna per prendre el son levitant a dos centímetres del matalàs. A aquesta disciplina en el camp de les troballes anatòmiques s'hi ha d'afegir un nou model alimentari. No puc ingerir res que hagi tingut contacte amb qualsevol violència física o psicològica. Els aliments han d'haver estat desarrelats amb tendresa. D'aquesta manera, tan sols puc menjar vegetals extirpats per la meva àvia Clementina, especialista a recitar Salvat-Papasseit mentre recull les verdures de l'hort. Fins aquí ho porto prou bé, i em podria definir com un monjo budista recobert d'enciam si no fos per les hores d'esport que m'exigeix la teràpia. Feia anys que la meva relació amb l'exercici físic es limitava als canvis de ritme per prendre el pernil d'un casament on se't jutja com un intrús desganat. Ara, des del dilluns, em passo els vespres corrent pel meu poble quan em creuo amb algun veí encuriosit, caminant quan no diviso el perill de ser vist. El meu veí m'ha comentat que els més agosarats m'han batejat com l'Etíop de Vilablareix. No me'n sento orgullós. En definitiva, estic al pou i ho sé però, com em recorda la meva dona, tot sigui per ensenyar als nens que un es pot controlar quan el Barça es juga la lliga al Bernabéu, i com sempre, jo tinc l'última paraula: “Sí, carinyo.”