Confessió d'un calçasses anònim

Els pares de la meva gene­ració ens fla­gel·lem perquè mai serem per­fec­tes, i aquesta neu­rosi com­pul­siva m'ha dut a fer una teràpia de but­xaca abans del clàssic. L'objec­tiu és evi­tar que els meus fills em con­tem­plin com si fos un simi que salta pels con­torns del sofà amb una espar­de­nya a la boca. No ho puc per­me­tre perquè, ja se sap, es comença pre­sen­ci­ant esce­nes apo­calípti­ques a casa i s'acaba cer­cant l'auten­ti­ci­tat deco­rant l'Iphone amb una eti­queta usada del Che Gue­vara. El trac­ta­ment que segueixo té com a base la inhi­bició dels ins­tints més ele­men­tals, per acon­se­guir, d'aquesta manera, una con­tenció pre­cisa de les meves pas­si­ons. La meva dona s'ha adhe­rit amb rapi­desa a la ini­ci­a­tiva i em té a pa i aigua, el llit ja no es con­cep com un ring de boxa sinó com un mones­tir tra­penc. Ens mirem, ens fem un bes apo­cat al front i lle­gim afo­ris­mes de Ramak­rishna per pren­dre el son levi­tant a dos centímetres del matalàs. A aquesta dis­ci­plina en el camp de les tro­ba­lles anatòmiques s'hi ha d'afe­gir un nou model ali­men­tari. No puc inge­rir res que hagi tin­gut con­tacte amb qual­se­vol violència física o psi­cològica. Els ali­ments han d'haver estat des­ar­re­lats amb ten­dresa. D'aquesta manera, tan sols puc men­jar vege­tals extir­pats per la meva àvia Cle­men­tina, espe­ci­a­lista a reci­tar Sal­vat-Papas­seit men­tre recull les ver­du­res de l'hort. Fins aquí ho porto prou bé, i em podria defi­nir com un monjo budista reco­bert d'enciam si no fos per les hores d'esport que m'exi­geix la teràpia. Feia anys que la meva relació amb l'exer­cici físic es limi­tava als can­vis de ritme per pren­dre el per­nil d'un casa­ment on se't jutja com un intrús des­ga­nat. Ara, des del dilluns, em passo els ves­pres cor­rent pel meu poble quan em creuo amb algun veí encu­ri­o­sit, cami­nant quan no diviso el perill de ser vist. El meu veí m'ha comen­tat que els més ago­sa­rats m'han bate­jat com l'Etíop de Vila­bla­reix. No me'n sento orgullós. En defi­ni­tiva, estic al pou i ho sé però, com em recorda la meva dona, tot sigui per ense­nyar als nens que un es pot con­tro­lar quan el Barça es juga la lliga al Ber­nabéu, i com sem­pre, jo tinc l'última paraula: “Sí, cari­nyo.”