Hi va haver un temps en què a can Barça es feia un esforç per par­lar del pro­per par­tit. Guar­di­ola feia mans i mànigues enmig de la pluja d'elo­gis per convèncer la parròquia, entre la qual i, sobre­tot, és clar, els juga­dors, que el pro­per par­tit era el més impor­tant i el pro­per rival, sem­pre un llop dis­fres­sat de xai. Sí, hi va haver un temps en què a can Barça es par­lava sobre­tot de fut­bol, i això incloïa una atenció al pro­per rival que con­cloíem inne­cessària només un cop l'equip li havia pas­sat per sobre. Ara, en canvi, arriba el dia del Valla­do­lid o fins i tot d'una Real Soci­e­dad tan ben plan­tada com l'actual i quan comen­cen les hòsties ningú no sap d'on vénen. Ara el rosari d'abra­si­ves polèmiques, sovint del tot ali­e­nes al joc, que aflo­ren set­mana rere set­mana enter­bo­lei­xen i aca­pa­ren el debat i l'espai que, si més no en part, hau­rien d'ocu­par l'interès i la pre­o­cu­pació pel pro­per par­tit. Els pre­li­mi­nars són sem­pre tan exci­tants com clau, i ara aquest club man­cat de liti que passa de l'eufòria a la depressió com qui fa zàping sem­bla que els ha dei­xat de banda.

El súmmum d'aquesta dinàmica és que també regeixi quan el pro­per rival és, ni més ni menys, que el Madrid. I ha estat així. Ni l'últim par­tit, amb gole­jada i rècord de Messi, ni el pro­per, duel vitalíssim al Ber­nabéu, han impe­dit que durant la set­mana s'hagi par­lat, tant o més que de fut­bol, de llis­tes de pos­si­bles fit­xat­ges, inclo­ent-hi una de les pre­sump­tes velles peti­ci­ons de Tata; del futur incert del mateix Mar­tino i, fins i tot, de la boca enfa­ri­nada de Ney­mar, que es veu que va per­dre una aposta i tal. A Madrid espera un equip arítmic i ful­gu­rant que és capaç de treure petroli del des­ga­vell defen­siu habi­tual, però can Barça segueix engan­xat a un còctel vin­tage i pura­ment bipo­lar de vic­ti­misme, supèrbia, caïnisme, nostàlgia i auto­com­passió tre­men­dista que ja vol­dria relli­gar qual­se­vol guio­nista de seri­als. Tot això no seria greu si entre la parròquia, que és la que es dis­treu amb els debats, no hi hagués els juga­dors, però el Valla­do­lid i la Real van acre­di­tar que sí, que hi eren. De manera que el que fal­tava era Guar­di­ola, que hi va haver un temps que estava tan pre­o­cu­pat perquè els par­ro­quians de la plan­ti­lla no es des­com­pen­ses­sin, i ara va i en una con­versa amb un direc­tiu d'Audi –con­versa, que entre­vis­tes no dóna, recor­din– es posa a exer­cir d'entorn, destí ine­vi­ta­ble de qual­se­vol mite culer. Guar­di­ola, que just quan és el Madrid el que espera a la can­to­nada, va i diu que va mar­xar perquè ja no podia moti­var els juga­dors, i ens torna a tor­nar al pas­sat. També als juga­dors, és clar. Mirin, si no, Ini­esta, que mirant també pel retro­vi­sor ja li ha repli­cat que, sense ell, els ja immo­ti­va­bles van gua­nyar la lliga dels 100 punts.

És clar que vés a saber. Igual el que volia en Pep, tan pre­clar i culer i oportú sem­pre, era tor­nar a moti­var-los des de la distància, per si de cas, que el par­tit de demà és al Ber­nabéu i vitalíssim, i millor que sur­tin picats.