Arriba avui un d'aquells partits en què sembla que es decideixin els títols, de la mateixa manera que es considera que s'ha entrat en el moment de la veritat de la temporada. En part és cert, pel que fa a la copa, que a l'Estat espanyol ara es fa la planificació perquè els grans equips (els més poderosos) arribin lluny sense problemes, i és així que s'ha de reconèixer que el Barça és a la final havent hagut de superar només un escull important presentat amb la Real Sociedad, i la Champions, en què la lligueta inicial no sol comportar gaires problemes per a una sèrie d'equips que gairebé sempre es troben a vuitens de final. Tanmateix, si el Barça perd avui a Madrid, cosa que és bastant probable pel factor camp i per l'estat de forma (i potser de moral) dels dos equips, no hi haurà perdut la lliga, per molt que aquesta derrota signifiqui una distància de punts certament definitiva. Si la perd, que és molt possible –a banda que no s'ha d'oblidar que l'Atlético de Madrid manté les aspiracions a guanyar-la per la seva gran regularitat–, haurà estat per haver perdut al Camp Nou contra el València, a Anoeta i al Nuevo Zorrilla jugant contra el Valladolid un partit en què fins i tot Messi semblava una ànima en pena formant part de la davantera junt amb Neymar. Es pot preveure i comprendre l'empat amb l'Atlético de Madrid i, fins i tot, la derrota amb l'Athletic de Bilbao al seu camp, però dels nou punts més que possibles dels tres partits esmentats amb tan sols sis, i fins i tot amb cinc, el Barça hauria arribat al Santiago Bernabéu (perdonin que no m'aixequi en escriure el seu nom) davant del Madrid. La necessitat del Madrid i, per tant, la seva ansietat, serien unes altres. Per vèncer el Madrid i posar-lo nerviós en la recta final, potser, per contradictori que pugui semblar, el que podria alliberar els jugadors barcelonistes de la pressió és donar la lliga per perduda, però mantenint la voluntat intacta de guanyar el gran rival i una motivació extra en què el desig de jugar estupendament es barregés amb el d'exhibir-se en un partit que serà vist arreu del món.

En unes declaracions recents, que continuen deixant la sensació que no ho explica tot, si és que aquest tot es pot arribar a explicar, Guardiola ha afirmat que va deixar el Barça perquè, després de tants èxits i de la dolorosa derrota contra el Chelsea en la semifinal de la Champions del 2012, tenia la impressió que no podia continuar motivant els jugadors. Assegurava que contra el Madrid la motivació sempre hi és. El que cal és saber motivar en partits menys significats. Què motiva els jugadors? La gran rivalitat. Però, insisteixo, la possibilitat d'exhibir-se davant de centenars de milions d'espectadors a través de la televisió. Sense descartar allò que té a veure amb l'orgull i fins i tot amb la vanitat, el jugador és conscient que s'hi juga el seu valor en el mercat i les seves derivacions publicitàries. Tal cosa estimula, però també pressiona. Aquesta ambigüitat s'exemplifica clarament en un jugador que ha centrat part del debat a propòsit de l'anomenat clàssic: Neymar. Jugarà, malgrat que, des que ha tornat després de la lesió i havent-hi Messi de nou a l'equip, ha mostrat un estat de forma baixíssim? Ha de jugar perquè, pel que s'ha exposat, la seva motivació serà altíssima? El desig d'exhibir-se, però, no li pot anar en contra per l'ansietat? Jugarà perquè hi ha massa compromisos publicitaris en joc? Ho farà perquè, en el cas que jugui bé, a la directiva del Barça li interessa fins i tot (o potser sobretot) si se'l vol vendre? En el fons d'aquestes preguntes, n'hi ha una altra o, de fet, d'altres: hi ha la confiança que Neymar arribarà a estar a l'altura esperada al Barça? Amb tots els embolics, la falta de transparència i el cost del jugador, pagarà la pena haver-lo fitxat, o aquest fitxatge està condemnat a ser un desastre? Si es queda a la banqueta, el desastre no es donaria per fet?