Quan jugava a futbol
Feia 4t d'EGB quan al poble hi va haver una competició escolar. Jo jugava a futbol amb els nens al pati i em semblava natural que pogués jugar aquell partit, però em van dir que nens i nenes anaven separats. A casa, sempre havia jugat a futbol amb el meu germà: porteries invisibles, esprints, coces, dríblings impossibles, xuts enverinats... Per tant, amb la mateixa naturalitat, no veia per què no podia jugar aquell partit. No em triaven pas última per fer equip. Però aquell va ser un moment cruïlla que em portaria a decantar-me pel bàsquet. És a dir, al pati, futbol; i a l'hora de competir, bàsquet, amb l'equip del poble. Però al pati no quedaves del tot aliena als comentaris que suscitava una nena que juga a futbol de tu a tu a un nen, que li pot fer la traveta o un túnel modèlics. Tastaves ser mirada com a diferent per “l'entorn”, que no n'hi ha només a can Barça. Ben mirat, què ha passat entremig? Si de gran encara has d'explicar com és que hi entens de futbol i que l'altre s'arribi a creure que hi entens.
Entre una cosa i l'altra, doncs, em vaig avesar a veure futbol i bàsquet... de nois. I aquí va néixer una mica de culpa, que l'altre dia la lectura d'una entrevista en aquest diari va desfer: la corredora de muntanya Núria Picas, que havia participat en una Jornada de l'Esport Femení a Girona, relatava la seva vivència com a dona en l'elit de les curses de muntanya. Feia un discurs d'allò més natural (maternitat, referents, entrebancs, tracte...), fins i tot optimista: “Les noies que estem més endavant estem transmetent a la resta que aquest esport també és per a nosaltres.” Vaig pensar en l'última mitja, a Montornès, en què les noies aplaudíem amb ganes quan ens creuàvem amb la primera, la segona i la tercera dona, indicades amb cartell. A l'entrevista, Núria Picas admetia que el reconeixement de la dona en els esports d'equip és una mica més complicat: venia a dir que futbol o bàsquet són menys vistosos en dones i que, per exemple, si en bàsquet les mides –pilota, cistella– s'adeqüessin a les dones, s'hi guanyaria força. “És clar!”, vaig pensar de cop i volta. Mai hi havia caigut. Amb motiu de les mateixes jornades, la pilot de trial i de raids Laia Sanz, que és un fenomen esportiu i també quan parla, explicava en aquest diari: “Has de ser la número 1 i fer-te un fart de guanyar coses” (per tenir ressò i oportunitats); “si es tractés d'un noi estaria força més tranquil, ser dona et tanca més portes que no te n'obre.” Núria Picas i Laia Sanz competeixen en esports i ambients ben diferents, encara que les seves dues disciplines hagin estat dominades sobretot per homes. Les dues, però, són un mirall i una lliçó de naturalitat, obstinació i creença en les pròpies possibilitats, malgrat que la societat encara s'hagi de despertar. A mi m'han fet pensar en quan jugava a futbol amb el meu germà i en aquella naturalitat que no ha tornat mai més. Mentre la societat badalla, elles van a davant.