Models i exigències
N'hi ha que ho discutiran, però som uns quants els que tenim la sensació, des de fa mesos, que a segona A –possiblement també ho podrien defensar els que segueixen amb més detall la primera– hi ha hagut una baixada general de nivell. Les restriccions pressupostàries imposades per la Lliga de Futbol Professional s'havien de notar per força. Els que no combreguin amb aquesta baixada es poden preguntar: com és, per exemple, que el Girona està tan i tan enfonsat amb un equip que tampoc canvia tant respecte al de la millor temporada de la seva història? Trobaríem diverses raons, però no crec que es pugui explicar de cap manera per la major fortalesa dels altres rivals. És qüestió de fer la feina ben feta o no. I els dos extrems de la classificació ens ho demostren.
A dalt de tot hi ha l'Eibar, que es nega a cedir el tron a conjunts de molt més potencial. Després de dos empats contra rivals de la part baixa, algú podia aventurar una davallada, desmentida amb un contundent 1-4 a Miranda. Amb deu jornades sense perdre (sis victòries i quatre empats), l'equip de Gaizka Garitano té cinc punts de marge respecte al tercer i onze més que el primer que no jugaria el play-off. Amb tot el mèrit del món, s'ha guanyat el reconeixement i els elogis de tots els altres conjunts. I amb onze jornades per disputar, ja ha demostrat que és capaç de qualsevol cosa. Qui sap si serà capaç de repetir aquella famosa temporada 2004/05 –amb David Silva, Gorka Iraizoz, Joseba Llorente, Kike Mateo i el mateix Garitano– i tocar aquesta vegada la glòria que els va quedar a un pam.
L'Eibar és l'exemple. Al terreny de joc, i més enllà. En comparació amb contextos que no hi tenen res a veure, tot és petit a Ipurua. Començant pel camp, amb una capacitat per a 5.600 espectadors. Però és que amb la població de la ciutat (uns 27.500 habitants), tampoc tindria sentit que l'estadi fos gaire més gros. El pressupost, de 3,5 milions d'euros, també és el més petit dels 42 clubs que formen la Lliga de Futbol Professional. I s'hi ajusten, sense fer escarafalls ni trampes. I sense fer-ne cap drama si la situació esportiva se'n ressent. El 2006 van baixar a segona B, i van tornar a pujar l'any següent. Dues temporades més a segona A, un altre descens i quatre de seguides a segona B, jugant la fase d'ascens, fins que hi han tornat.
S'han escrit diversos articles que parlen del “miracle” de l'Eibar, però el seu president no hi acaba d'estar d'acord. Álex Aranzábal, professor universitari d'empresarials doctorat a Deusto i apassionat dels escacs, va exigir tocar de peus a terra –allò que tants pregonen però pocs apliquen– i, si d'una cosa està orgullós del seu Eibar, és que acompleix el dèficit zero. El club no té cap deute. La seva gestió és modèlica. Però, més enllà de com culmini la magnífica trajectòria de l'equip, té un senyor problema que ha de resoldre a l'estiu. El Consejo Superior de Deportes l'obliga a tenir un capital social d'1,7 milions d'euros. L'actual és de poc més de 400.000 euros, amb la qual cosa li'n falten 1,3 milions. Els ho marca la llei, dissenyada probablement a partir dels incompliments dels clubs (la majoria) que no fan com ell. L'ascens històric a primera podria ser una solució fàcil. Una altra, l'entrada d'algun inversor, que amb poc més d'un milió podria passar a controlar un club molt ben gestionat. Acceptarien la intromissió? Potser per força? No ho tinc pas clar. Altres clubs hi han recorregut, i no sempre els ha sortit bé. Potser farien bé tots d'emmirallar-se en el rigor de l'Eibar. Començant pels organismes que els regeixen.