No és una novetat que Catalunya provi d'exercir la seva pròpia sobirania. Ara la volem plena. Això sí que és nou, certament. L'esport, però, ha estat les darreres dècades un laboratori en què aquesta experiència ja s'ha provat de dur a terme amb resultats més aviat catastròfics. Ahir mateix parlàvem del sidral que va provocar una modesta entitat privada del país, la federació de patinatge, quan va intentar ser reconeguda per un organisme internacional. Comparat amb la independència de la qual ara parlem amb tanta vehemència, allò era un joc de nens. La diferència entre construir una bomba atòmica o encendre un misto. Com a experiment científic, sociològic, polític i mediàtic el procés de reconeixement (o de no-reconeixement) de la federació de patinatge és impagable. Ara mateix és irrealitzable.

En canvi, d'aquell experiment presobiranista se'n poden extreure unes hipòtesis de treball sense les quals no pots anar pel món sense fer el més gran dels ridículs. Ara encara hi ha algunes modestes federacions reconegudes internacionalment amb el nom de Catalunya, però sense un estat al darrere i amb la persecució política constant d'organismes espanyols diversos, pengen d'un fil. Potser no s'equivoca tant García-Margallo quan diu que els catalans vagarem per l'espai (sic) si algun dia ens declarem independents.

De l'experiment del patinatge la primera conclusió que s'extreu és que sense el suport internacional no vas enlloc. I de vegades no en fas prou. Fixeu-vos qui dóna suport a Ucraïna en el conflicte amb Rússia: els Estats Units, el G-7, la Unió Europea i l'OTAN. I qui es quedarà Crimea? És impensable que el procés tingui alguna possibilitat d'èxit sense convèncer, un per un si cal, les grans potències universals. Els dirigents del patinatge català ho van fer. Van invertir molt de temps i diners perquè la federació internacional, que estava presidida per un català i per tant sabia de què anava la cosa, acabés acceptant Catalunya com a país. I malgrat tot, allò va acabar malament. Sense la força necessària és impossible convèncer un planeta sencer de la teva pròpia existència.

El patinatge català ja va fer aquell 26 de març del 2004 a Miami la seva pròpia declaració unilateral d'independència. Però no es va calcular, i això pot tornar a passar, la capacitat de reacció de l'estat espanyol, que a través d'ambaixades, consolats, ministres i lobbies diversos va aconseguir capgirar el vot dels països que ens donaven suport. Per cert, tenim ambaixades nosaltres? Tenim un ministeri d'afers exteriors? Tenim la raó, potser sí, però què en farem si només ens la donem nosaltres mateixos?

La federació de patinatge va començar el seu procés per ser independent el 1998 i el viacrucis viscut durant aquests anys sí que és digne de ser comparat amb la tornada d'Odisseu a Ítaca. Si un dia els benintencionats senyors i senyores del Consell Assessor per a la Transició Nacional els criden a consultes potser aprendran més en dues hores que no pas exprimint les neurones per escriure llargues disquisicions teòriques que si algun dia, per error, arriben a La Moncloa ja sabem a quin cul aniran a parar. Amb perdó.