Avui es posa en marxa el segon gran premi de la F-1 del segle XXI sense que s'hagi apagat el rebombori que a Austràlia van aixecar algunes de les conseqüències del nou esquema tècnic. Parlo de la sonoritat dels monoplaces i de la limitació del flux de combustible. També hi ha crítiques pels pocs avançaments a Philip Island, però després de tants anys ja hauríem de saber que el circuit no s'hi presta gaire.

Pel que fa al soroll, els defensors de les essències s'estiren dels cabells pel so de cafetera que fan els 1.6 turbo de sis cilindres. Em sembla una queixa molt poc rellevant perquè no influeix gens en les curses. O t'hi acostumes –avui dia, aquella acústica infernal que els puristes enyoren és fins i tot poc defensable mediambientalment– o es modifica tècnicament, que és relativament fàcil. Però aleshores, on queda el purisme? Ja hi ha motors elèctrics i el DRS, elements per alterar artificialment el rendiment termodinàmic dels motors i la resistència aerodinàmica dels monoplaces, i només faltaria que la sonoritat també fos fictícia.

Em sembla més interessant el debat sobre la limitació de consum en base al flux de carburant, limitat en tot moment a l'equivalent a 100 quilos per hora. Els que protesten al·leguen que les últimes voltes poden acabar sent d'anticurses, més de competició, amb pilots lents en pista perquè es queden sense carburant. No dic que no pugui passar –ho veurem en un GP sense incidents i sense cotxe de seguretat, però sobretot en pistes ràpides com Monza i Spa–, però farien bé els crítics de plantejar alternatives perquè alguna limitació s'havia d'aplicar per impedir el retorn a un passat –ben proper a les anticurses que esmentava– amb aquells motors de 1.200 cavalls que només duraven tres voltes de qualificació. Amb un turbo bufant i sense restriccions, les possibilitats d'obtenir potència són gairebé il·limitades. I entre altres raons, la regla del consum també s'ha fet per igualar les possibilitats amb els equips que tenen menys mitjans. Podria donar-se el cas que a Ferrari, McLaren, Mercedes i Red Bull no els importés perdre posicions a la graella per utilitzar més motors del compte si –en cas que no hi hagués restricció– a canvi tinguessin un propulsor amb 200 cavalls més. En el seu cas els diners no són problema. En els altres, sí. Aleshores ens queixaríem que sempre guanyen –encara més– els mateixos.

Alguna cosa semblant passa en el mundial de motociclisme. El galliner està esverat perquè hi ha dos reglaments tècnics, el Factory, amb limitacions i l'Open, més obert excepte en l'electrònica. Hi ha qui diu que quan una Open guanyi un GP el campionat estarà falsejat. Estratègia del promotor a part –Dorna i la FIM volen electrònica única, i Honda i Yamaha s'hi oposen– la realitat és que per fi tindrem una categoria de Moto GP amb més de quatre pilots capaços de pujar al podi. La manera d'aconseguir-ho és secundària i estar-hi en contra és antic, és del segle XX. De fet, tot equip, fins i tot Yamaha Factory i HRC, era lliure d'inscriure's sota la regla Open, com va fer Ducati, ara a l'epicentre de totes les crítiques i els recels.