Dimecres passat, poc abans de les dotze de la nit, els barcelonistes ens podríem haver sentit feliços (encara que només fos estrictament com a seguidors del club, perquè, en fi, espero que no depengui del futbol la felicitat o la infelicitat de ningú) en consumar-se la derrota del Real Madrid a Sevilla: en només quatre dies, s'havia girat la truita i, malgrat que l'Atlético de Madrid és al davant de la lliga com a recompensa per haver configurat un equip sòlid com una roca, el Barça havia superat el Madrid després de guanyar-lo al Santiago Bernabéu (cada cop que escric aquest nom em revé la imatge triomfal del patriarca madridista en temps del franquisme) i d'haver-li traspassat els dubtes i la fragilitat. Tanmateix, “la felicitat no és completa”, com fa present el títol d'una novel·la de Vicenç Pagès i podem sentir-ho en cadascun de nosaltres. En aquest cas, en relació amb l'estat del món futbolístic a les dotze de la nit de dimecres passat, estrictament com a barcelonistes: Valdés s'havia lesionat greument en una jugada rutinària en el partit contra el Celta, i ja se sabia que no disputaria més partits amb el Barça en la present temporada (i, en fi, ara està per veure si mai més) i que, a més, es perdria el mundial, que és una cosa que als futbolistes els fa molta il·lusió, a part que els pugui resultar molt rendible. La felicitat, doncs, (mai) no és completa i, no em canso de dir-ho, la fragilitat sempre hi és. La història és simple: Valdés va atrapar fàcilment una pilota amb un salt, però va posar malament un peu i es va trencar el lligament encreuat anterior del genoll dret. Quan el Madrid va perdre a Sevilla, feia un parell d'hores que els barcelonistes estàvem de dol pel genoll de Valdés i no venia de gust celebrar una derrota que certificava que l'enemic sembla haver entrat en crisi.

És simple la història de la lesió, però, a banda que aquesta sigui enormement greu, s'emmarca dins d'un relat complicat i fins i tot obscur en relació amb el perquè de Valdés a renunciar a renovar pel Barça anunciant-ho fa més d'un any i ajornant la partida fins al final d'aquesta temporada, en què se li acaba el contracte. Sobre els motius s'ha especulat molt i, com que no en sé res amb certesa, no especularé més. El cas és que Valdés, que fa uns quants anys ja va manifestar el desig d'abandonar el club perquè no devia sentir-se prou reconegut amb les xifres del contracte que se li oferia i tampoc, possiblement, amb el tracte d'una afició a la qual ha costat molt valorar-lo, tenia previst canviar d'aires, molt possiblement a Mònaco (un paradís fiscal), malgrat que també s'hagi parlat de Manchester (City). Però s'ha lesionat greument i, pel que fa a obtenir un bon contracte en un altre club, la història potser se li ha complicat greument. Sembla que no ha firmat res amb ningú i està per veure si, tenint-ne almenys per mig any, les seves aspiracions contractuals es poden frustrar. A partir d'aquí, la discussió barcelonista ja ha començat: si Valdés queda penjat, i encara que no s'hi quedi, el Barça ha de tenir el gest d'oferir-li una renovació? Jo responc que sí per un reconeixement a Valdés i en contra del cinisme antihumanista que s'ha instal·lat en el món del futbol. En el moment que escric aquest article, la directiva del Barça ha desmentit que proposaria la renovació a Valdés. Si no fos així, sobretot en el cas que el porter quedi penjat, les paraules de Bartomeu –“el que necessitis, Víctor”– podrien ser una mostra de cinisme.

En fi, potser això és parlar per parlar, perquè, malgrat la lesió, Valdés fitxarà per un altre club, com volia, i punt final del seu serial amb el barcelonisme. De fet, el serial s'ha acabat perquè, amb la lesió del porter, el relat ha adquirit una dimensió tràgica. Si Valdés se'n va, perquè així ho vol, el seu final amb el Barça haurà estat tràgic: l'heroi ferit no podrà disputar els últims partits, que podrien comportar més títols. I acomiadar-se així del seu Barça fa més mal que uns lligaments trencats.