Després del cap de setmana, en la lliga de primera divisió tot queda igual per als equips amb aspiracions de guanyar el campionat. Aquesta seria la conclusió aritmètica després de la victòria del Barça, l'Atlético i el Real Madrid. Però per a uns més que per a d'altres. Em sembla evident que en una lliga tan competitiva i esbojarrada com l'actual és totalment agosarat fer prediccions. Ara bé, després de les tres victòries de dissabte, per a tothom no és el mateix que a hores d'ara tot continuï igual amb una jornada menys per disputar. I paradoxalment el que en surt més malparat és el que el cap de setmana va aconseguir el millor resultat: el Real Madrid. Al Bernabéu es va poder veure una maneta blanca, i a Cornellà-el Prat va ser una mà la que va facilitar la victòria blaugrana per la mínima. Però els retrets es van sentir a la casa blanca, amb els d'Ancelotti en la corda fluixa i una afició que es posa les mans al cap de veure com el seu equip ha llençat la lliga, amb uns competidors que li estan passant la mà per la cara, i el Barça, que té el títol a tocar.

Un derbi és un derbi. I no té res a veure amb qualsevol altre partit. L'Espanyol té un equip solvent malgrat que insuficient. I davant la seva afició i contra el rival històric era evident que sortiria amb tota la intensitat possible, la qual cosa obligava els de Tata Martino a fer un partit de control, parant molta atenció a les perilloses pèrdues de pilota al mig del camp i a les pilotes dividides que podien provocar ensurts. Contenint els d'Aguirre, els barcelonistes forçaven el desgast dels blanc-i-blaus i més tard o més d'hora havien d'aparèixer les ocasions. Encara més amb les forces dels suplents –Iniesta i companyia–, que Tata Martino reservava a la banqueta i que va gestionar amb una exasperant lentitud, suposo que pensant en el partit de demà contra el que, encara que a alguns els costa reconèixer, és el gran rival a batre aquesta temporada, l'Atlético de Madrid. Primer, en la supercopa, també en la lliga i a partir de demà en la Champions, que el Barça es juga contra els de Simeone!

El guió es va complir, tot i que amb un grau major de dificultat per als blaugrana del previsible. Però ja se sap que un derbi és sempre un derbi. I en aquest cas, cal parlar de la gran actuació de David López i de Víctor Sánchez, dues peces clau per explicar la bona temporada espanyolista malgrat la incomprensible insatisfacció blanc-i-blava i l'injust qüestionament d'Aguirre per una part de l'afició. A Cornellà-el Prat, Casilla dóna punts i Sergio García guanya partits, però res es pot explicar sense analitzar la tasca de dos grans jugadors que fan una feina discreta però molt efectiva reduint els espais al rival.

La primera part va ser, doncs, de contenció dels de Martino i desgast dels d'Aguirre. Amb oportunitats per a tots dos: Neymar millora, però va provocar més d'un mal pensament en els aficionats blaugrana en enviar una pilota als núvols amb la porteria buida. També hi va haver un pal de Piqué i una bona ocasió de Pizzi per als periquitos. Pinto es va encarregar de mostrar que està disposat que Valdés sigui merescudament recordat en cada partit, però que en cap cas se'l trobi a faltar. En el segon temps, es va imposar la lògica, i l'Espanyol es va anar desfent amb el cansament a les cames dels jugadors. Però, curiosament, van ser les mans, les protagonistes. Una de Javi López amb què va provocar el penal. I les de Casilla, ja que va tocar la pilota fora de l'àrea i va ser expulsat. I, paradoxes de la vida, López, que va donar la victòria al Barça per tocar la pilota amb la mà, se'n va fer un fart de tocar-la com a porter improvisat. I no ho va fer pas malament!

Com deia al principi, tres victòries i tot continua igual. Però per a alguns més que per a d'altres. Les mans van ser protagonistes en el triomf del Barça, i Messi es va poder estrenar a Cornellà-el Prat encara que fos de penal. Va pel Pichichi a tot drap, amb una mà lligada a l'esquena, com aquell qui diu, després de gairebé mitja temporada de baixa. El Real Madrid va endossar una maneta al Rayo que no tapa la desfeta blanca després de la seva setmana negra. I l'Atlético, per la seva banda, sí que va donar un cop de puny en la lliga guanyant, i amb remuntada, en el desplaçament més difícil que li quedava, a San Mamés contra un dur Athletic de Bilbao. El més difícil, a banda de la visita al Camp Nou, evidentment, en què els dos veritables rivals es poden arribar a jugar la lliga en un partit d'infart. Mentre des del Bernabéu s'ho miren amb les mans buides, una temporada més, i aquí ho celebrem picant de mans i amb una rotllana d'aquelles que Martino no entendrà. Però hi ha tantes coses que no entén, el pobre tècnic, del club on ha anat a parar!