Són el Valdagno i Tataranni els tapats?

Segu­ra­ment el Barça té el camí més pla per allò del fac­tor pista, un arma sem­pre de doble tall, que diria un entre­na­dor. El Moritz Ven­drell afron­tarà una ruta més cos­te­ruda, i el Reus té un avan­tatge interes­sant, però que no és ni de bon tros defi­ni­tiu. Els tres equips cata­lans van obte­nir resul­tats diver­sos en l'anada dels quarts de la lliga euro­pea d'hoquei sobre patins. El Barça va res­sor­gir quan pit­jor ho tenia (2-1) i amb un hat-trick de Pablo Álva­rez va assa­bo­rir (2-3) un tri­omf que el va cata­pul­tar a Valongo con­tra un rival dur. La pista por­tu­guesa estava plena com un ou perquè a pesar que es tracta d'un equip que enguany ha estat líder mol­tes jor­na­des de la lliga lusi­tana, té una història ben modesta –mai no ha gua­nyat cap títol–, i la visita blau­grana va ser un gran esde­ve­ni­ment. El Reus va der­ro­tar 5-2 el Ben­fica, l'actual campió d'Europa, un gran resul­tat que el temps, quinze dies, dirà si és sufi­ci­ent o una anècdota. El Moritz Ven­drell apel·larà un cop més a l'èpica que ja és inhe­rent als seus gens en la visita a Val­dagno després de per­dre 4-6 en l'anada dis­sabte al Club d'Esports. Qua­tre penals fallats van ser una llosa exces­siva per a un equip que, curi­o­sa­ment, va ser pro­cla­mat campió de la copa en part gràcies a la des­tresa en aquests tipus de llançaments. L'esport, doncs, és volàtil. Com va dir el tècnic Gui­llem Cabes­tany en la copa a Lleida, mar­car els penals no és una qüestió de sort. S'han de tirar bé i haver estu­diat abans el por­ter rival. Per la mateixa regla de tres, no es pot par­lar de mala sort quan es fallen, sinó d'ine­ficàcia. El Vadagno va ser un equip molt més eficaç i això no vol dir que el Ven­drell, un altre dia, no el pugui gua­nyar. Cer­ta­ment, el va tute­jar. Anar a jugar-se les gar­ro­fes a la seva pista amb dos gols de des­a­van­tatge no deixa de ser com­pli­cat, però s'ha de jugar.

El gran heroi del par­tit va ser un juga­dor de 35 anys que es diu Mas­simo Tata­ranni. Ha mili­tat a la majo­ria de grans equips ita­li­ans dels últims anys sem­pre a l'ombra d'altres figu­res –Prato, Tri­sino, Novara, Follo­nica, Lodi i Val­dagno, en dues eta­pes–, però ja ha estat en diver­ses oca­si­ons el capo­ca­non­ni­ere de la lliga ita­li­ana. Ara mateix és el pit­xitxi de la com­pe­tició transal­pina, amb més de 60 gols, una veri­ta­ble ani­ma­lada. És simp­tomàtic veure com alguns juga­dors ita­li­ans tenen una qua­li­tat indub­ta­ble i, en canvi, la seva selecció obté cada vegada resul­tats més paupèrrims. És evi­dent que les gene­ra­ci­ons de juga­dors i tècnics cata­lans que han domi­nat el món els últims anys han mes­clat la tècnica i la capa­ci­tat defen­siva i tàctica inhe­rent a l'OK Lliga i que això els ha fet gai­rebé inven­ci­bles perquè els ha permès con­tra­res­tar el talent innat argentí i por­tuguès i el cate­nac­cio italià. Però el que dic és que no fa tant temps els transal­pins esta­ven a dalt i en el dar­rer mun­dial van per­dre en els quarts con­tra Xile. Un veri­ta­ble des­as­tre.

Des la distància i, per tant, des del des­co­nei­xe­ment, sem­blava que el fet que al Val­dagno li marxés el català Pedro Gil, el dei­xava venut. El Forte dei Marmi, amb el mateix Gil i el tor­de­renc Enric Tor­ner, s'intuïa pre­des­ti­nat a men­jar-s'ho tot. Cer­ta­ment lidera la lliga, però la copa li va pis­par el Val­dagno, l'actual campió de lliga, el campió de les dues últi­mes copes i qui sap si el gran tapat de la lliga euro­pea. Ja va ser capaç de gua­nyar també en la fase de grups els dos par­tits al Reus i quan va jugar a la capi­tal del Baix Camp no va dis­po­sar de la seva gran figura, l'argentí Car­los Nicolía. Ja en par­la­rem. Tant de bo m'equi­vo­qui i no arribi ni a la final a qua­tre.