“Ja ho vaig dir després del partit amb el Real Madrid, em sembla lamentable que no es parli de futbol, almenys que no es parli més de futbol. Quan sento parlar de futbol intento escoltar, perquè sempre crec que aprenc alguna cosa nova.” Ho va dir Tata Martino al final del derbi amb l'Espanyol. És possiblement l'explicació de per què deu pensar que a can Barça qui més qui menys està grillat. De vegades, i amb tot el dret, no deu entendre gaire què li passa al club i al que no és club, entorn, atmosfera o constel·lació. Els camins dels estats d'opinió a can Barça són insondables, i sotjats per una mà d'històries passades fins al punt que a l'entrenador que arriba li haurien de donar un diccionari genealògic de conceptes i parentius estrambòtics i, és clar, relacions de poder. No és d'estranyar que Martino vulgui parlar més de futbol. D'això ja se n'havia queixat a l'Argentina, on les variacions de liti d'aquí es converteixen en un constant nervi a la sang. Potser per haver conegut l'extremisme futbolístic de l'Argentina, el tècnic de Rosario acabarà, com a mínim, aquesta primera temporada al Barça. El que no crec que li passés a l'Argentina és que li faltessin al respecte com aquí, amb rodes de premsa i articles hilarants i altres insídies ambientals.

Ens recordem, ara, de la setmana del clàssic? Abans d'un partit cabdal per seguir lluitant per la lliga i per la temporada, es va parlar bàsicament de si Martino no continuaria a la banqueta i d'una suposada llista de la compra, tan llarga com l'àlbum de cromos de qualsevol nen petit. Només per sentit comú, costava de creure que hagués demanat tots aquells jugadors. Tots. Que és com es va explicar el tema poc abans del partidàs del Bernabéu que ho va capgirar tot. Aplicant el mateix sentit comú, tothom és prou grandet per veure que després de l'estratosfèrica era Guardiola-Tito res podia ser fàcil ni igual. Per una senzilla qüestió biològica. El paper de Tata és incòmode, però a can Barça, encara més. Són extenuants les comparacions amb el passat, que ja és passat i que ja sabem com de gloriós va ser, per acabar convertint en víctima propiciatòria Gerardo Martino. Un entrenador que bàsicament ve a entrenar un equip de futbol, no a entrar en política ni a enlluernar el personal ni a crear una nova saga dins el complex univers culer.

A partir d'aquí, si parlem de futbol, li trobarem encerts i errors, però hi ha una cosa clara: el Barça torna a arribar al final de la temporada ben viu en les tres competicions. Amb un Messi estel·lar i alhora, amb llacunes en el joc, sí. Però hi és. I Martino s'ha demostrat que és un entrenador molt més obstinat i perseverant –adjectiu antany de moda– del que alguns el pintaven. Després de l'Espanyol, també va dir: “L'equip està habituat a les males notícies –ara la lesió de Valdés– i la manera que ells escullen per respondre és al camp, com ho han fet sempre.”