El 22 de setembre, en la final de l'europeu contra Lituània, el bàsquet francès va assolir la fita més lluïda de la seva història, el primer or en un gran campionat de seleccions. L'èxit, personificat en Tony Parker i amb el suport d'altres elements NBA com Boris Diaw i Nico Batum, contrasta amb l'anonimat amb què es mouen els seus clubs pel panorama europeu. La competitivitat de la ProA –en l'última dècada, hi ha hagut nou campions i tan sols el Nancy ha estat capaç de repetir, i un cop– destil·la grans dosis d'emoció, però no equival a un nivell per moure's amb garanties a Europa. Des que el Nancy va guanyar la Korac el curs 2001/02, la decadència dels clubs francesos al Vell Continent s'ha anat engreixant fins a esdevenir anònims, o comparses en les primeres fases de l'Eurocopa o l'Eurolliga. Sense anar més lluny, i tot i tenir-hi presència cada temporada, el Pau Ortès del 2006/07 ha estat l'únic que ha arribat al Top 16 en les darreres deu edicions de l'Eurolliga. I, un cop allà, 1-5 i eliminat com a cuer de grup.

Aquest panorama podria canviar, amb el risc també que es trenqués la situació d'equilibri que exhibeix la ProA. Fa uns dies, L'Équipe feia públiques les converses avançades entre Qatar Sports Investments i el París-Levallois perquè els propietaris del París Saint-Germain adquirissin el club i l'incorporessin al projecte poliesportiu del PSG, en què llueixen el futbol i l'handbol, campions de lliga el curs passat i projectant-se ara en la Champions. Encara no hi ha res tancat, però la predisposició de les dues parts és boníssima. També dels organismes públics parisencs que, des que el Racing de París va guanyar la lliga el 1996/97, no ha tingut un equip poderós a la ciutat. El Nanterre, campió el curs passat contra tot pronòstic, és un club perifèric de la capital i de caire molt familiar. Per la seva banda, el París-Levallois, nascut de la fusió entre l'abans citat Racing i el Levallois (2007), es va embutxacar la copa de França l'any passat, però estava lluny de ser un bloc consistent per aspirar al títol. De fet, va acabar en dotzè lloc la ProA, fora del play-off. La insistència de Nasser Al-Khelaifi per convertir el PSG en un club poliesportiu com el Barça, el Madrid i el Bayern pot dur ara aquest jove club –tot just és la sisena temporada a primera divisió– a multiplicar les seves expectatives esportives a curt termini.

Actualment, el París-Levallois és quart (16-9) i a tocar del líder, el Llemotges (16-8). Si bé a Europa el seu paper va ser discret –eliminat en la primera fase de l'Eurocopa–, té un tècnic amb trajectòria (Greg Beugnot) i peces amb hores de vol a Europa, com Andrew Albicy, Dan Ewing, Elton Brown i el recentment arribat Blake Schilb. Un equip que, en cas que fructifiquessin les negociacions amb la propietat del PSG, veuria com el seu pressupost es podria doblar i arribar fins als deu milions d'euros. Una xifra molt rellevant –i més en els temps que corren– per començar a créixer i generar atracció, tant des del punt de vista dels aficionats, com també dels jugadors. Un cas paral·lel al del Bayern, que deambulava en l'anonimat de la segona divisió alemanya fins que des de la cúpula del club es va decidir injectar-li una quantitat de diners per facilitar-ne el ressorgiment. I la seva evolució, partint de l'ascens, ha anat a més fins a competir avui per un lloc en el play-off de l'Eurolliga. A París, les possibilitats en l'aspecte comercial i de públic són infinites amb un París Bercy Arena en fase de remodelació que, quan les obres estiguin acabades –previsiblement l'any que ve–, li permetrà tenir capacitat per a 17.500 espectadors. L'ambició sempre és benvinguda, i més encara en temps de vaques magres.