Carta al meu psicoanalista
el meu esperit de culer reduccionista
Apreciat doctor, l'escric per fer-li saber que les últimes setmanes han estat un xic complexes. La volubilitat de la realitat blaugrana ha superat amb escreix el vaivé del meu estat emocional. Fins al partit de Valladolid, tornava a ser una persona corrent, amb les seves fílies i les seves fòbies, que finalment responia a un model d'home mediocre. De tota manera, la derrota del Barça em va destarotar. Vaig començar demanant la dimissió de Bartomeu, Martino, Gaspart i vaig escriure al Vaticà exigint la canonització de Sunyol. Tot ho feia a l'inrevés, fins al punt d'anar a sopar sense dormir. Els dies posteriors estava irritable i vaig jutjar la victòria contra el City com un miratge que perfumava les cendres d'un equip de llegenda. D'amagat, reprenia la lectura compulsiva de Kafka fins que va arribar el partit del Bernabéu. Em vaig medicar per prevenció i em vaig allitar amb una intoxicació de felicitat. Estava eufòric i l'endemà, amb inconsciència, vaig trucar a la Maria Teresa per reprendre la nostra relació. Va riure indignada, però m'era igual. Em sentia lliure. I llavors va arribar el Pizjuán. Doctor, li dic amb la sinceritat que caracteritza la nostra relació epistolar, vaig tornar a sentir la plenitud de la meva infantesa. Veia Martino com el nostre Ferguson, en Bartomeu com l'elegit per tirar endavant la nostra arca de Noè, i ni la lesió de Valdés em va fer decréixer l'ànim. “Tenim en Tau Pai Pai!”, cridava descontrolat pel celobert mentre la gata m'acaronava zelosament els turmells. Em sentia equilibrat en un grau estable de felicitat, però ara em sento confús. Hem empatat contra l'Atlético, però no puc retreure res a l'equip, és a dir, d'una banda em sento orgullós dels jugadors, però de l'altra, tenim l'eliminatòria en un punt mort que ens obliga a marcar al Calderón. En definitiva, tinc una contradicció que violenta el meu esperit de culer reduccionista, i m'ha fet pensar amb el que sempre em diu, que la vida és una paleta en què conviuen diversos colors. No ho sé doctor, necessito que em respongui amb franquesa la pregunta: “Vostè també pensa que el problema sóc jo?”