Depressió col·lectiva
no pugui fitxar
és un cop baix
als mitjans que vivim d'això i
una maniobra immoral contra
la il·lusió de tots culers
La sanció de la FIFA al Barça ha estat una bomba en la línia de flotació mediàtica culer. Com a conspicu membre de la premsa esportiva, o el que en queda, si el Barça s'ha de passar 10, 12 o 24 mesos sense poder assaltar el mercat futbolístic (a preus sempre desorbitats, és clar) ens deixaran més secs de portades que el desert del Gobi. Fins ara les llargues llistes de centrals factibles de ser fitxats tenien la credibilitat que la imaginació de cadascú li volgués donar. Ara, des dels mitjans ni tan sols podrem activar la fantasia dels lectors, oients i espectadors, ja que hi haurà una impossibilitat científica que els coloms que sovint fem volar puguin aixecar ni tan sols un peu de terra.
Quan l'Atlético ens elimini de la lliga de campions i s'acosti la xafogor dels mesos d'estiu, cada vegada més insuportable per culpa del canvi climàtic, com ens ho farem per mantenir viva la flama culer, sobretot si l'any acaba en una sequera de títols inèdita en l'últim lustre? Sort que hi ha un mundial, direu alguns, però necessitem que Zubizarreta i companyia allarguin el màxim de temps possible la tria del nou entrenador. Perquè fitxar entrenadors, almenys, no està prohibit, no?
Que quedi clar que no estem en contra que la FIFA castigui el Barça o el Palau de Plegamans FC. El que denuncio, i jo ho portaria al Tribunal dels Drets Humans, és el cop de falç a la il·lusió del culer tradicionalista que s'estira a la sorra de la platja imaginant com el Thiago Silva de torn diu allò tan nostrat de “des de petit somiava jugar al Barça” en una portada farcida de colors blaugrana i de promeses d'un reguitzell de títols que cauran, indefectiblement, un rere l'altre la temporada següent.
La sanció no és només una hòstia com un piano, amb perdó, a la nostra supervivència sinó també als efectes de la crisi econòmica que encara ens colpeja. Quan el Barça i el seu president de torn treu la cartera (100, 120 o 200 milions) els problemes del dia a dia passen a una altra dimensió. Veure un jove amb la samarreta blaugrana al Camp Nou fent tocs amb la piloteta envoltat de fotògrafs és un anestesiant gratuït impagable. Hem calculat quants antidepressius i analgèsics s'estalvia el sistema sanitari català gràcies a la inventiva que genera cada primavera, estiu –i a l'hivern també, no us penseu– la direcció esportiva del Barça? I això, qui ho pagarà, ara?
No poder fitxar és un cop a l'autoestima del país, a la recerca utòpica de la nostra felicitat i una arma de construcció massiva de catalans emprenyats, com si no n'hi haguessin prou. Per culpa de la FIFA, els mitjans ens veurem condemnats properament a la recerca de notícies i no a la creació d'il·lusions, que és el que necessita la gent en aquests moments. Haurem de parlar amb lletres grosses i fotos més grans de coses tan estranyes com atletisme –no el del runners, que aquest tothom el coneix, sinó d'aquell en què salten i llancen coses–, o de ciclisme. Sort que les motos no paren mai, però els dies que no hi hagi curses, estem perduts.
També hi ha la possibilitat que entre tots busquem, sense restriccions ni autocensura, les respostes als interrogants –més insondables que els de l'univers– que envolten el club més gran del país.