Vagi per endavant que guardo una imatge entranyable de Nuñes, escrit així, que és com habitualment en diem a casa. I val a dir, i no sé si serà per influència del Crakòvia, que el seu personatge avui el tinc en franca simpatia.

Ara bé, quan rebobino no puc evitar evocar una imatge de malastrugança permanent. Qui està de pega amb els collons ensopega, diu la saviesa popular. I això sí que ho tenien Núñez i la seva junta, una mena de mala sort congènita que acabava amarant tot el que tocava. Allò del segrest de Quini va ser terrible, com tantes vicissituds patides que ens omplirien un generós dossier, farcit d'anècdotes i vivències històriques. Del pas de Maradona sense pena ni glòria, aleshores el millor jugador del món, les lesions dels jugadors més importants i la traumàtica sortida de símbols com Schuster i Figo. O tants d'altres.

Quan va arribar Joan Laporta, després del breu regnat de Joan Gaspart, una alenada d'aire fresc ens va colpejar a la cara. El Barça va canviar, i molt. Però és que, a més, vam viure els millors anys de la història del club, els millors anys de llarg. Segur que hi va haver algunes felices coincidències, entre aquestes Ronaldinho i un golejador brutal com Samuel Eto'o i sobretot sobretot, l'eclosió de Messi, el millor jugador del món, forjat a la Masia. L'atrevit fitxatge de Pep Guardiola també compta. Podria haver estat un salt mortal al no-res i va ser un revulsiu esclatant. La sort compta. I hi ha persones amb sort i d'altres amb un infortuni ben desgraciat.

Dic això perquè l'actual junta sembla, si més no en aquest aspecte, un retorn al nuñisme. Lesions, gravíssimes malalties, fitxatges que han fet dimitir el mateix president, multes d'Hisenda i ara l'amenaça de la FIFA de castigar el Barça sense poder renovar la plantilla. No em diran vostès que no estem de pega.