Setmana agitada en l'àmbit institucional, marcada pel silenci decebedor després del derbi i per les preocupants notícies, no pas per desconegudes, sinó més aviat per redundants, que arriben des de les altes esferes i reflecteixen una situació econòmica angoixant i molt preocupant.

En termes absoluts, l'economia ens aboca a una situació de difícil retorn. Les retallades viscudes aquest curs només són una petita mostra del que ens espera, una progressiva disminució del pressupost esportiu i un calendari de pagaments que difícilment es podrà assumir si no és venent temporada rere temporada tots els jugadors que ofereixin un mínim de rendiment esportiu destacable.

La llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal va obrir ja fa una dècada un nou escenari, que ha deixat pas a situacions certament escandaloses i que, pel meu modest parer, han produït una adulteració de la competició. Sigui pel motiu que sigui, no haver-se acollit a un procés concursal ens ha situat en una posició delicada i ens obliga a travessar el desert amb una motxilla que pesa molt i amb una cantimplora rovellada que perd aigua. La pregunta és: hi ha horitzó d'esperança al final del camí? Decididament crec que sí. Per això, cal traçar un full de ruta que sigui molt més intel·ligible i, sobretot, explicar amb franquesa i honestedat la situació. El rumb ha de ser espartà si cal però explicat des de la sinceritat, no des del sistema de fugida endavant que ha caracteritzat sempre aquesta institució.

El soci i accionista espanyolista viu amb incertesa i encaixa amb por les alarmants notícies que cada cert temps sacsegen l'entorn. L'economia s'ha convertit, sense cap mena de dubte, en la veritable espasa de Dàmocles, una soga que estreny massa i que fa que les nostres aspiracions històriques es vegin actualment frenades sine die. Urgeixen explicacions i sobretot respostes. El silenci no hi ajuda pas.