Avui, al Barça, tot és provisional. En tots els nivells, al camp i als despatxos, allà on miris, allà on vulguis analitzar, sembla agafat amb pinces, com si el primer gol d'ahir resultés una metàfora del moment. Que Alexis comenci a girar dins l'àrea gran dels rivals i, a empentes i rodolons, es desfaci dels defenses sense buscar l'ajut d'un company, entestat en l'individualisme més ferotge, no fa per al Barça, és una acció situada en l'antítesi de l'estil tradicional de joc blaugrana. Al final, ja que el Betis ha estat perseguit per la desgràcia durant tota la temporada, el xilè va obtenir el majúscul premi del primer penal de la tarda, compensació excessiva a una jugada empatollada. Els pràctics diran que tant se val, només importa el gol i la victòria, sigui com sigui. Els estetes i guardians de les essències tenen de fa estona la mosca al nas, perquè aquest equip va perdent identitat a ulls vista, sense que ningú s'atreveixi a denunciar-ho en veu alta, no fos cas que l'acusessin de madridista, traïdor a la causa o, encara pitjor, agent al servei de la FIFA per allò de la famosa “mà negra”, escut que ajuda a tapar vergonyes i maniobra de distracció que col·labora en la denúncia de qualsevol veu discordant que sigui poc amant de creure en conxorxes universals. Encara no entenem el lema de la pancarta “La Masia no es toca”, algú ens ho haurà d'explicar, noteu la ironia i la precaució. Deu ser que, enmig de tanta irregularitat i neguit, ja no entenem ni el sentit dels missatges.

Tornant a la gespa, veus l'equip llarguíssim en l'ocupació d'espai, poc agrupat, mal situat, lent en la circulació de la pilota, entestat a conduir i a no donar rapidesa al toc, incapaç de cosir cinc passades, i ja no saps si pensaven en el Calderón, si reservaven energies, si el cuer no els esperonava prou o si, en efecte, només es tracta d'anar superant tràmits, despatxar partits amb victòries i solucionar cada atzucac del costerut calendari sense reclamar res més, sense exigir que el Barça s'assembli a allò a què ens tenia acostumats. En aquest punt de competició, sobreviure i prou, i més quan has perdut alguns titulars just a la zona on ja anaves curt d'efectius i a cada bugada sembla que perdis un llençol. L'absència de Valdés ha provocat que qualsevol rival pressioni molt amunt sobre la trontollant sortida de pilota que dóna Pinto, i et ve al cap la imatge de surar, seguir surant mentre hi hagi vida en tres competicions, oblidada ja l'excel·lència i amb evidents signes de molèstia per part de l'afició, disposada a xiular l'equip en diversos moments pel mal joc exhibit i a reivindicar figures com Sergio Busquets, fins ara mig oblidades en la seva llista de preferències emocionals. Com deien els clàssics: les notes, a final de temporada; i fins aleshores no sabrem si la derrota augmentarà exponencialment la protesta i la crítica o la victòria amb títols taparà qualsevol bony i berruga. I pel que fa al referèndum, ni ens ocupa, francament: demà pot tornar a girar tot com un mitjó. La gent, és evident, vol remodelar el Camp Nou. Ja veurem qui ho fa i a quin preu quan arribi l'hora, perquè el panorama, repetim, està agafat amb pinces, tot sembla molt provisional i canviant. Dilluns, vés a saber.