Està vist que la temporada per a l'Espanyol ja s'ha ben acabat. Pel que es va veure l'altre dia al camp del Sevilla es tracta d'anar jugant a estones, sigui per voluntat o perquè l'anatomia ja no aguanta l'esforç suplementari. El cas és que un cop superat el neguit del descens (dir que encara falten dos punts són ganes d'emprenyar!) sembla com si directius, tècnics i jugadors hagin decidit prendre's un temps de relax i meditació, encara que no sigui transcendental. No ho critico, al contrari. És natural, humà, que després d'un esforç tan gran hom es prengui un temps per respirar profundament i pensar. Pensar en el futur, en els reptes de la temporada següent, en la manera com tornar a entusiasmar l'afició... No hi ha res com poder treballar sense pressió. Amb la llibertat i la satisfacció que dóna saber que has fet els deures. Ep, amb el benentès que el deure principal, i gairebé únic, que té cada temporada l'equip és no baixar de categoria! Ben mirat, ara el pitjor que li podria passar a l'Espanyol és que, per aquelles coses estranyes que té el futbol, s'acabés classificant per jugar això de l'Europa League de segona categoria.

Tornarien els nervis i els maldecaps. Que si la plantilla és massa curta i de poc nivell, que si a la caixa ja no ens queda res, que si ara no ens podrem vendre aquell jugador que ens salvaria els balanços, que si les renovacions, que si naps i que si cols... Total, que tornaria el desori. I tot perquè l'any que ve en aquests moments del curs s'estigués una altra vegada amb la corda al coll perquè per culpa d'Europa no s'haguessin aconseguit els punts suficients per salvar la lliga... I sense poder encomanar-se al gol d'en Coro salvador! Res home, res. El que s'ha de fer és desvelar d'una vegada (ara i no pas esperar a final de temporada) si Javier Aguirre es queda o se'n va. I sigui ell o un altre qui entreni l'Espanyol l'any que ve, que es posi al cap que la cosa no dóna per a més.