Està vist que la tem­po­rada per a l'Espa­nyol ja s'ha ben aca­bat. Pel que es va veure l'altre dia al camp del Sevi­lla es tracta d'anar jugant a esto­nes, sigui per volun­tat o perquè l'ana­to­mia ja no aguanta l'esforç suple­men­tari. El cas és que un cop superat el neguit del des­cens (dir que encara fal­ten dos punts són ganes d'empre­nyar!) sem­bla com si direc­tius, tècnics i juga­dors hagin deci­dit pren­dre's un temps de relax i medi­tació, encara que no sigui trans­cen­den­tal. No ho cri­tico, al con­trari. És natu­ral, humà, que després d'un esforç tan gran hom es pren­gui un temps per res­pi­rar pro­fun­da­ment i pen­sar. Pen­sar en el futur, en els rep­tes de la tem­po­rada següent, en la manera com tor­nar a entu­si­as­mar l'afició... No hi ha res com poder tre­ba­llar sense pressió. Amb la lli­ber­tat i la satis­facció que dóna saber que has fet els deu­res. Ep, amb el benentès que el deure prin­ci­pal, i gai­rebé únic, que té cada tem­po­rada l'equip és no bai­xar de cate­go­ria! Ben mirat, ara el pit­jor que li podria pas­sar a l'Espa­nyol és que, per aque­lles coses estra­nyes que té el fut­bol, s'acabés clas­si­fi­cant per jugar això de l'Europa Lea­gue de segona cate­go­ria.

Tor­na­rien els ner­vis i els mal­de­caps. Que si la plan­ti­lla és massa curta i de poc nivell, que si a la caixa ja no ens queda res, que si ara no ens podrem ven­dre aquell juga­dor que ens sal­va­ria els balanços, que si les reno­va­ci­ons, que si naps i que si cols... Total, que tor­na­ria el desori. I tot perquè l'any que ve en aquests moments del curs s'estigués una altra vegada amb la corda al coll perquè per culpa d'Europa no s'hagues­sin acon­se­guit els punts sufi­ci­ents per sal­var la lliga... I sense poder enco­ma­nar-se al gol d'en Coro sal­va­dor! Res home, res. El que s'ha de fer és des­ve­lar d'una vegada (ara i no pas espe­rar a final de tem­po­rada) si Javier Aguirre es queda o se'n va. I sigui ell o un altre qui entreni l'Espa­nyol l'any que ve, que es posi al cap que la cosa no dóna per a més.