Hi ha un fenomen periodístic que molts teníem detectat, però que en els últims temps s'ha sortit de mare. Les trinxeres del barcelonisme s'han convertit en un indret més perillós que un congrés de diputats ple de Rosas Díez. Un camí fosc que us recomano evitar, encara que en tingueu molta afició, en qualsevol cas. Arribats a aquest punt m'agradaria sol·licitar modestament, a proposta d'un bon amic i lector, que qualsevol comentarista que escrigui o parli sobre el club ja sigui a Catalunya o a la Cotxinxina ho faci signant (o enunciant-ho amb veu alta cada vegada que prengui la paraula en una tertúlia) amb l'adjectiu corresponent al costat, és a dir laportista/cruyffista, rosellista, beneditista, bartomeuista, vilarrubista, sorianista, etc. També es podrien fer servir, si voleu, mots com oficialista, torracollons o alternatiu, si es vol usar un símil musical per descriure aquell que es consideri (coses més rares s'han vist) al marge del joc de trons que ens ocupa.

Amb aquest senzill i eficaç epítet al costat del nom, personalment sabria com prendre'm allò que llegeixo, escolto i observo de vegades en l'astorador món de les tertúlies i els articles panegírics. Cada dia s'escriuen milers de caràcters sobre el Barça, el seu entorn, el seu model, el seu joc, els seus directius, els seus projectes, els seus errors, el seus encerts, el seu present, el seu passat, el seu futur, les seves conspiracions i els foscos interessos que envolten una multinacional d'un poder aclaparador i fascinant. Tinc la lleugera sospita, digueu-me paranoic i us quedareu curts, que del que realment es tracta és de veure qui controla aquesta fastuosa organització, el president de la qual es pot passejar pel planeta com un gran monarca. Les defenses i els atacs a ultrança a un governant en els mitjans són ben legítims, però el meu malpensar malsà tendeix a conduir el meu raciocini cap a les giragonses de l'ombra de sospita.

Si ets un home perdut en un territori hostil amb diversos bàndols disparant a tort i dret va bé saber qui va amb qui (i la proposta inicial m'ajudaria) per no prendre mal i caure abatut fins i tot pel foc amic, que això sí que faria ràbia.

I en honor dels soldats que breguen en el dia a dia de les guerrilles que són els mitjans de comunicació tradicionals s'ha de dir que quan la metralla els enganxa de ple sabem el seu nom i cognom per enviar les flors a la família o per trucar a l'hospital de campanya i interessar-se pel seu estat. En la guerra del segle XXI, però, també hi ha altres fronts. No s'ha de ser Mark Zuckerberg per veure que el control de les xarxes socials, tot i que no és definitiu, ajuda molt a la pròpia causa o a arruïnar l'aliena. I compte, des d'allà els que disparen són franctiradors sense nom ni cognoms que amagats en els finestrals dels edificis virtuals ho fan sense cap risc, a diferència dels que s'arromanguen cada dia, ja sigui per interessos ocults o perquè albiren un bri de veritat que cal ser exposada, analitzada i debatuda. No cal que afegeixi, més enllà de la recomanació que he fet en la introducció, qui mereix més respecte en aquesta gran partida en què els jugadors tenen totes les cartes marcades. Hi ha excepcions comptades, és clar. Que cadascú triï la seva.