Feia dos dies que estava fent tres sessions diàries. No em plantejava fins quan aguantaria però tenia clar que aquell mes l'havia d'aprofitar. S'acostava la nova temporada, la tercera amb dedicació exclusiva. I quan vaig baixar de la Merckx d'alumini que vaig comprar de segona mà amb el sobresou del mes anterior per provar si m'agradaria –i poder, a més de nedar i córrer, sortir a entrenar-me amb bici– vaig veure que tenia un SMS que venia a dir: “Quan acabis de fer aquestes animalades, truca'm.”

El 9 Esportiu estava a punt de sortir en la seva anterior versió, a L'Esportiu. M'explicava, en aquella terrassa de bar –a aquella hora ja havia tancat–, que els treballadors havien comprat la capçalera. I que m'oferien entrar en plantilla al mitjà del qual ja havia estat col·laborador des del seu segon estiu. Havia acabat el segon de llicenciatura. Bé, de fet, vaig entrar-hi com a becari i, mig any després, la mateixa persona que em va fer endarrerir un entrenament aquell 2 d'agost del 2011 m'oferia agafar cròniques de bàsquet (lliga EBA i LEB 2) els diumenges.

I al cap de dos anys d'entrar-hi, cap a casa. La de debò, la des d'on escric aquest article mentre no para de tronar i plou a bots i barrals. Ha començat poc després de la sessió d'avui. Rodatge, pla i a pulsacions baixes. En una taula feta a mida per no haver de treballar assegut –una de les claus de la recuperació, gairebé un fet–. Sí, recordo quan Jordi Basté explicava a Catalunya Ràdio el naixement d'un diari esportiu en català. Des de llavors, que vaig somiar a treballar-hi. I si res es torça, toquem ferro, el meu proper De Cap serà el dia previ a la primera etapa d'una cursa el lema de la qual és “No somniïs, viu”. Ni en somnis.

Em van donar uns dies per pensar-ho. Com quan fa un any em van proposar anar a cobrir la cursa. “Tenim un sonat que hi va. I la corre”, es veu que deia. L'esportista.