Ni sé per on començar. O potser sí, perquè és un començament que conté una certa possibilitat de relat. Dimecres vaig arribar tard a un pub escocès on havia convocat a les 8 del vespre unes amigues per veure-hi el partit de tornada dels quarts de final de la Champions del Barça. Vaig arribar tard perquè tenia una permanència en una cooperativa de consum de productes ecològics que semblava que no s'acabaria mai: molts associats van venir tard a recollir la seva comanda, s'havien de fer els comptes i, a més, escombrar i fregar. Un quart de deu tocat, vaig entrar al pub i no vaig veure-hi les amigues. Em vaig posar en un racó i, perdent el Barça 1 a 0, vaig tenir la sensació en aquells deu minuts finals de la primera part que el meu equip no remuntaria. Per una vegada no em vaig equivocar, i ho lamento. En la mitja part, vaig localitzar les amigues, que em van explicar el desastre dels primers vint minuts detallant-me que aleshores l'Atlético hauria pogut marcar tres gols més perquè havia fet tres pals. N'haurien pogut ser dos (el primer es va produir en una jugada que va continuar fins a acabar en l'únic gol), i en la segona part n'haurien pogut arribar un parell o tres més. Dic això perquè, considerant que el Barça com a molt va tenir tres oportunitats, no acabo d'entendre que Xavi declarés que podrien haver empatat. Potser sí, però no perquè el Barça ho hagués merescut. Apunto, doncs, que no estaria malament una mica d'autocrítica.

El local estava a vessar, que diuen. L'única taula que havien trobat les meves amigues estava situada en un lloc que permetia veure millor una televisió que mostrava les imatges del partit del Bayern. De més lluny veia l'Atlético-Barça, però ja en feia prou pel que havia de veure. Hi ha qui diu que va tenir certes esperances en el primer quart d'hora. Jo poques. Mentre el Bayern remuntava l'esplèndid gol d'Evra i Guardiola ho celebrava (ai, això fa mal al cor) vaig recordar aquells dos partits de tornada de semifinals (el primer contra l'Inter de Mourinho i el segon contra el Chelsea) en què el Barça no va ser capaç de superar un mur. Però era diferent. A diferència d'aquest, en aquells partits es podia tenir la sensació (gairebé la certesa) que el Barça era millor equip que l'altre, però que no sabia com materialitzar-ho. Aleshores, de fet, era el millor equip del món, cosa que ara fa un any es va posar seriosament en qüestió quan el Barça va perdre per 7a 0 (!!!) la semifinal contra el Bayern. Com es va poder minimitzar aquell desastre? Es va voler fer passar com un accident, però era un indici que el gran Barça s'estava desfent, cosa que, de fet, no és estranya, perquè els grans equips no són eterns. Que el Madrid no acabés de ser el que marqués la fi d'un cicle no vol dir que no es produís. En certa manera, era inevitable, i bé sabíem que aquella felicitat s'acabaria. Ens hem passat un any (fins i tot dos i potser tres) intuint la mort d'aquell Barça gloriós i gairebé certificant-la, però ens hem aferrat a qualsevol acció de resistència i a qualsevol signe de resurrecció. Però sabem que hi ha alguna cosa que s'ha acabat.

Un club (i encara menys qualsevol directiva) no és omnipotent, de manera que, encara que s'haguessin pres bones decisions per evitar el declivi, el pas del temps és implacable i els altres equips també existeixen, de manera que aspiren a la seva pròpia excel·lència i a vegades l'aconsegueixen. Tanmateix, això no exclou que es pugui considerar que no s'han adoptat les millors decisions. Com ens vam poder creure la fantasia que tot s'arreglaria amb l'arribada de Neymar? No ha fallat una certa planificació? I tot aquest merder a l'entorn del Barça, provocat en part per decisions i per negligències de la directiva, no ha d'afectar gens els seus jugadors? Si no els afectés seria, de fet, estrany.