Després de la nefasta setmana viscuda pel Barça s'imposa una reflexió profunda sobre la crisi del que havia estat el millor equip de futbol del món. L'equip ha tocat fons amb la derrota a Granada amb què també pot haver llençat la lliga per l'aigüera i, juntament amb la desfeta contra l'Atlético de Madrid en la Champions suposa la certificació d'un fracàs que exigeix una catarsi total. Quedem en espera del que pugui passar dimecres a Mestalla en la final de la copa contra el Real Madrid. Sempre seria positiu aconseguir un títol i privar alhora l'etern rival d'una copa. Hem donat gràcies al sorteig de la Champions, que ha emparellat els blancs amb un rival alemany molt més poderós que el Borussia de Dortmund, que els va fer sortir els colors en els quarts de final. Ni més ni menys que el Bayern de Pep Guardiola, els ha tocat! Potser, amb una mica de sort, empatarem a res amb el Real Madrid. Potser l'Atlético guanyarà la lliga i potser els blancs cauran a Europa contra el tanc alemany. Però per molt que la copa sigui blaugrana, el Barça no podrà amagar la decrepitud en què ha entrat. El nivell de l'equip és simplement inacceptable i les responsabilitats són evidents: els jugadors per començar, als quals no es veu amb una actitud competitiva com la que cal exigir a un equip d'elit format per figures internacionals i cracs, liderats pel millor del món i tots ells amb remuneracions que haurien de motivar un coix. En segon lloc, l'entrenador. No faré seguidisme de tots aquells que ara s'apunten a linxar i menysprear Martino, un entrenador a qui la immensa majoria no coneixia abans d'arribar al Barça, la qual cosa demostra el coneixement futbolístic de molts d'aquests analistes. Però Martino és una gran decepció per a aquells que crèiem que hauria d'haver imposat el seu criteri i la seva filosofia futbolística i s'ha quedat atrapat entre la pressió d'un vestidor sacralitzat i un entorn demolidor que no ha acceptat el tècnic argentí, però que tampoc n'hauria acceptat cap altre perquè està dominat per una dependència fatal de la recent època gloriosa que va coronar el Barça com a rei del futbol mundial. I, no cal dir-ho, màxima responsabilitat de la junta directiva encapçalada pel president Bartomeu. Perquè ja em diran, si no és responsabilitat dels dirigents del club de qui ho ha de ser!

Una altra cosa és si la crisi es pot arreglar amb un simple canvi de noms. Que el barcelonisme no s'enganyi. No hi haurà solucions màgiques i és més que probable que s'hagi de fer una travessia pel desert. Perquè el fons de la qüestió és que s'ha trencat la confiança entre tots els elements del futbol: jugadors, afició, entrenador i directiva. I no serà fàcil recuperar-la per l'excessiva dependència que hi ha de la nostàlgia. Una bona part del barcelonisme està convençuda que no hi ha solució sense el retorn al passat que va protagonitzar Guardiola. I això és simplement impossible. Pep va decidir legítimament marxar i no entra en els seus plans tornar a mitjà termini. Cal fer la feina, que serà gegantina, refer l'equip, prendre decisions complexes i retrobar la confiança sense mirar cap al passat. Només així el Barça guanyarà el futur davant un present tan patètic com el que vam poder veure al Nuevo Los Cármenes.