Hi pot haver una carta de sort, un resul­tat millor, però aquest equip amb l'esquema actual no té gràcia. És pre­vi­si­ble. I que ara no es bus­qui a qui fer pagar els plats tren­cats; hi ha un apa­rell de res­pon­sa­bles: Ros­sell, que va fugir, i Zubi­zar­reta, per la seva inacció. La resta és enga­nyar el per­so­nal i els socis. El bo del cas és que no calia ser gaire entès en fut­bol per veure-ho. Després de la repas­sada de l'any pas­sat del Bayern, només Ney­mar. El pro­blema no estaca davant. La resta són excu­ses de mal paga­dor. No s'ha aca­bat el món, ni tan sols s'ha de tirar el bar­ret al foc; només fer net en un parell de posi­ci­ons i reforçar l'equip perquè pugui jugar per les vari­ants de joc quan cal­gui. Qua­tre juga­dors con­tras­tats i usar el plan­ter. El que no s'ha de fer de cap manera és per­dre ser entre els vuit millors equips del món tenint juga­dors com ara Messi, Ini­esta i Ney­mar i un esca­mot de fut­bo­lis­tes de pri­mer nivell. Xavi ha de ser usat de forma pau­tada, els nous fit­xat­ges o incor­po­ra­ci­ons s'han d'aco­blar a l'estil Barça i als seus valors i, cal dir-ho, s'ha de sac­se­jar la direcció espor­tiva i con­fiar en els pro­fes­si­o­nals del club que tenen el cul pelat en aquests afers. L' exem­ple seria l'equip direc­tiu que va acon­se­guir els millors dels èxits. No esta­ria gens mala­ment recu­pe­rar Albert Bena­ges. En un país cada cop amb més estima naci­o­nal i camí de la lli­ber­tat i de la inde­pendència, el Barça ha de jugar un paper dife­rent del que fins ara ha fet. Ja no serà, espe­rem-ho, refugi mas­siu del sim­bo­lisme naci­o­nal, sinó que ha de ser cada cop, encara més, un club més uni­ver­sal, més inter­na­ci­o­nal i més català.

El Barça no pot estar només a mercè d'un resul­tat reei­xit o fra­cas­sat. Cal fer una pro­funda reflexió sobre el seu pre­sent i sobre com enca­rar el futur. Passi el que passi a València con­tra el Madrid, s'ha d'actuar amb calma, seny, mesura i plu­ra­li­tat. Esten­dre la mà a Cruyff i el seu entorn ens per­me­tria ampliar el ven­tall de futurs entre­na­dors, inten­tar aca­bar amb tanta lluita interna. Alhora, cal legi­ti­mar la pre­sidència per mitjà de les urnes.

I en dar­rer terme, reconèixer Tata Mar­tino, tot un senyor, un cava­ller que crec que no pot seguir, mal­grat la seva exem­plar actu­ació. Li han man­cat el cen­tral que calia i un direc­tor espor­tiu que no ha fet la seva feina.