A l'hora que el Barça llançava definitivament la lliga, estava veient una lectura dramatitzada de les memòries d'Eugeni Xammar, Seixanta anys d'anar pel món. Per fer aquest muntatge, la companyia Pristins Fivallers havia estat treballant tot el dia. I abans havia treballat la lectura dels textos, l'escenografia, els llums, els jocs escènics, les músiques... A l'hora de la funció, podia haver-hi algun imprevist, però la feina estava feta i no venia d'ara. El Barça, en canvi, no pot dir el mateix. El naufragi en la lliga i en la Champions ha palesat aquesta greu mancança: si durant tot l'any no has fet tota la feina possible, tot l'esforç possible, tots els detalls rodats a consciència, les coses no sortiran soles el dia que més ho necessitis. Ordre i aventura, que diu Mishima, que diu Menotti. Sense ordre no pot haver-hi aventura, o, com a màxim, aquesta només arribarà a una riba mitjaneta. L'equip s'ha anat desfent de mica en mica, en un procés dissimulat pels resultats, alguns miratges i foguerades. Quantes vegades l'equip ha pressionat? El pitjor no és que els aficionats no volguessin veure aquesta desfeta progressiva, el pitjor ha estat l'autoengany perpetrat per la directiva, la direcció tècnica, l'entrenador i alguns jugadors. El pitjor és que el Tata, flanc de pals injustos a l'inici de temporada, surti dissabte dient: “El resultat és una desgràcia fruit de la casualitat.” El pitjor és que Zubizarreta digui: “És el que té el futbol.” El pitjor és que la directiva, amb Rosell o Bartomeu al capdavant, hagi volgut amagar les pròpies vergonyes, els errors i la inacció, assenyalant fantasmes pertot arreu. I mentrestant, què? S'ha fet els ulls grossos amb l'acomodament i la mandra competitiva d'alguns jugadors (el cas de Cesc clama al cel), amb la mirada entelada en demostrar que no n'hi havia per a tant amb Guardiola. Tan entelada que es disparaven al genoll. No hi ha hagut reacció ni decisió ni incisió, tampoc sobre les vaques sagrades, no s'ha fet la feina que tocava, no ha jugat sempre qui millor estava o qui millor s'entrenava, no hi ha hagut solucions tàctiques... I el més alarmant: s'ha enterrat la confiança en la Masia. Com s'entén que Bartra, de vegades el millor central de la plantilla, només hagi jugat quan no quedava més remei? Com s'entén que, sense cap central disponible, no en cridin cap del B? Com s'entén, amb el gran partit que va fer a Granada, que Montoya hagi jugat tan poc i hagin consentit els desvaris d'Alves? Com s'entén que després de marxar Thiago s'airegés una suposada confiança en Sergi Roberto que no s'ha donat? Fa un any el Barça va caure de manera deshonrosa contra el Bayern en la Champions i gairebé no es va tocar res. L'eliminació amb l'Atlético és més dolorosa pel com que pel fet. Seguiran amagant el cap sota l'ala? Què cal més, la catarsi contra el Madrid? Preferiria que dimecres hi hagués una altra lectura sobre Xammar. Fóra més edificant i atractiu. Justament.