La determinació és un combustible imprescindible per aconseguir reptes. Un combustible que es genera a partir d'un acte de voluntat, de decisió. Sense aquest punt de partida és molt complicat tirar endavant projectes, encara que es disposi dels altres elements necessaris. És més, la determinació pot fer de comodí i substituir, totalment o parcialment, altres factors. I el primer pas que s'ha de fer per tenir aquesta determinació és oferir missatges directes, contundents, clars, deixant de banda la retòrica, els jocs de paraules buits. Per això em semblen tan importants les afirmacions d'Andrés Iniesta, ahir en la roda de premsa prèvia a la final que aquest vespre el Barcelona jugarà contra el Real Madrid: “El que és culer estima el Barça quan guanya, quan perd, en els moments difícils… A tots ens agradaria guanyar sempre, però quan no et surten las coses et fots, plores i t'aixeques. Això és el futbol, l'esport.” El migcampista blaugrana té tota la raó, perquè la determinació també troba adob en els fracassos, sempre que aquests se sàpiguen canalitzar bé i se'n positivitzin les conclusions, en lloc d'abandonar-se a la crítica o al pessimisme més bel·ligerant.

Però perquè aquest escenari sigui possible i la determinació és mantingui en el seu nivell més alt, la clau és el grau d'interactivitat que s'estableix entre la plantilla i els aficionats. Hi ha un canal entre ells que va en les dues direccions i uns retroalimenten els altres. Ara bé, quan un dels dos emissors flaqueja, l'altre ha de posar-hi més de la seva banda, sense retreure res. Un exemple –n'hi ha milers en l'àmbit esportiu i futbolístic, però agafo aquest pel fet de ser molt proper i molt clar– es va produir diumenge passat al camp del Liverpool, a Anfield. L'equip local, en un partit transcendental en la lluita per la lliga, va veure com en el segon temps es veia superat en el joc pel rival, el Manchester City, i com aquest igualava un 2-0 i el tenia contra les cordes. Malgrat que l'equip no oferia el que els aficionats esperaven, no hi va haver xiulets, ni silencis, ni reprovacions. Des de les grades va sorgir un corrent de determinació, en forma de cançons, aplaudiments i ànims, que va permetre al Liverpool superar una situació adversa, tornar a avançar-se i resistir, mentre que l'afició celebrava cada pilota robada o cada incursió rival tallada i desviada a fora de banda en contra com si fos un gol. Aquest és el camí que porta a la victòria, a la possibilitat de tenir a l'abast objectius que en condicions normals semblen inabastables. La complicitat entre els aficionats i l'equip, la importància d'una identificació plena entre aquests dos subjectes, és la millor manera d'impedir que hi hagi cap escletxa, per petita que sigui, per on es pugui produir la més mínima filtració de desconfiança, de derrotisme, de feblesa, de debilitat.