En una de les seves òperes més grandiloqüents Richard Wagner prediu la fi dels temps després d'una gran guerra entre els déus de la mitologia germànica. La sensació de final tràgic, en el sentit teatral del terme, és el que ve més a tomb amb la fi d'aquest Barça. El millor equip de la història se'n va al Valhalla a reposar al paradís amb els altres grans herois del temps. Els jugadors, com els antics guerrers, s'han resistit a acceptar el seu fat, fins i tot amb una actitud de gladiadors que no els havia fet mai falta quan els enemics s'apartaven per deixar-los passar en les antigues batalles. La seva espurna s'ha anat apaivagant i ningú podrà tornar-la a encendre. Cada cosa té el seu temps i cada temps té la seva cosa.

Amb tot, no hem d'estar tristos davant l'episodi final d'una gran obra d'art, ja sigui El rei Lear o la Capella Sixtina. És ara, precisament, quan podem apreciar la magnitud de la simfonia que ens ha ofert una orquestra irrepetible. Molts direu que és una simfonia inacabada, potser sí, però fins i tot Mozart va haver de morir. Els petitons, un sobrenom que ja forma part de la cultura culer, han decidit que si s'havien d'immolar la millor manera era fer-ho contra la seva nèmesi i a ulls del món. Almenys ara no queden dubtes que el seu rol en el món ha de ser menor.

Per tot plegat, la crueltat amb els antics herois també és sobrera. Els disgustos d'aquest viacrucis que portem a sobre últimament són bíblics però no cal penjar ningú a la creu. Com en el procés s'ha de passar una pantalla i obrir-ne una altra. Coneixerem un nou món, fins i tot incorporarem expressions en el nostre llenguatge que ara són sacrilegi, com davanter centre o doble pivot. Ens acostumarem a poca cosa, no a l'alta gastronomia que endrapàvem fins i tot per esmorzar. Encara ressonen les paraules de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del Barça; va haver de deixar només una cosa clara: “Si em pregunteu si els jugadors correran, no patiu, ho faran.” En aquell llunyà estiu del 2008 només hi havia una demanda a l'entorn del Barça, que els jugadors s'hi fessin. No es parlava encara de l'excel·lència, ni de model, ni de pilotes d'or, ni de la glòria que havia de venir.

En el capítol final d'aquesta trilogia final (Champions, lliga i ahir la copa) vam reconèixer molt poques característiques d'aquell equip que se situava al camp amb posat principesc, amb perdó pel símbol monàrquic. De córrer, com va dir Guardiola, sí que van córrer però sense ordre ni concert. En les últimes setmanes tots els equips han pujat a collibè del Barça (recordeu el Betis al Camp Nou) i ho han fet conscients que ells, en certa manera, també formen part d'aquesta tragèdia, però a l'altra costat, és clar. Fins i tot Bale, amb la seva gambada, no és res més que un figurant en aquest comiat. I quan un gran vaixell s'enfonsa, com li va passar al Titanic, també fa falta la mala sort, ja sigui trobar-se un iceberg a l'oceà o un pal de la porteria a Mestalla.