(Re)coneixement

És en la crisi, en la cai­guda, on es dis­tin­gei­xen els uns dels altres. És quan val mal dades que es pro­du­ei­xen les il·lumi­na­ci­ons. El conei­xe­ment té un preu, i a vega­des és la der­rota. Que no? Això és que no ha pas­sat vostè per un ERO, epi­sodi en què pots aca­bar des­co­brint que el cap aquell tan enrot­llat o el col·lega amb el que com­par­ties male­dicències, riu­res i cara­ji­llos és un covard o un mal­pa­rit. Això és que no ha hagut de rene­go­ciar aque­lla hipo­teca que sem­blava tan assu­mi­ble ni s'ha men­jat cap pre­fe­rent, tràngols en què hom des­co­breix, estu­pe­facte, que aquell cai­xer de con­fiança que veia com un asses­sor fis­cal no era res més que un comer­cial. Bé, sí, també un fill de puta. O, pit­jor, un indo­cu­men­tat.

El Barça enca­de­nava anys d'estu­pen­disme, de “mira que gua­pos i lles­tos que som i que bé que ho fem” i “com hem après dels errors pas­sats”, i de “som més que mai més que un club i més que ningú”, i de “mai més tor­na­rem a ser aquell club vic­ti­mista i caïnita i curt de mires i de gam­bals”. Anys de “mira com hem acce­dit als secrets més sagrats del fut­bol i els hem après a domi­nar i cui­nar com ningú, que ara som El Bulli i ja mai més no se'ns obli­darà la recepta”. L'era d'Aquari del Barça va pro­duir el miratge recur­rent en tota fase maníaca de l'eco­no­mia, com quan tot­hom garan­tia que els pisos mai més tor­na­rien a bai­xar de preu. Sí, el miratge que un cop asso­lida l'excel·lència, tan con­for­ta­ble­ment com es viu a Bar­ce­lona, s'hi que­da­ria per sem­pre. Que del que es trac­tava era de pre­ser­var l'estil –i els valors, tan segurs ells, com els pisos!–. De fer tas­ques de man­te­ni­ment, i poc més.

Però el sant s'ha anat des­ves­tint a poc a poc, fins que l'apo­ca­lipsi s'ha con­cre­tat en tres der­ro­tes que han cos­tat dos títols i tres quarts del ter­cer en vuit dies. Durant el llarg strip­te­ase han anat aflo­rant misèries, velles dis­pu­tes i la ferum pro­vi­nent de dar­rere l'esce­nari on l'excel·lència s'exhi­bia impúdica. I ara, en el gran­gui­nyo­lesc clímax que clou la fase Bulli, con­flu­ei­xen tots els dimo­nis del club, i els afi­ci­o­nats, i els mit­jans que ens donen corda, ens mos­trem com el que sem­pre hem estat, tan iguals també als altres als quals miràvem amb suficiència des d'una ata­laia invi­o­la­ble: volàtils, inco­he­rents, resul­ta­dis­tes, des­me­mo­ri­ats. Ara, quan van mal dades, molts dels que deien que els juga­dors, eterns, s'ho merei­xien tot, sobre­tot con­fiança, els asse­nya­len i els posen sota sos­pita, quan no els con­dem­nen i insul­ten. Messi inclòs, que s'ha de ser des­a­graït, i incons­ci­ent. Ara, molts que van aplau­dir el que ara tots sabem –lles­tos com som– que eren errors de par­vu­lari, també pas­sen comp­tes, i bur­xen els que espe­ra­ven ven­jança, i sobre­vo­len els vol­tors que olo­ren sang. Ara veiem que allò del foc sagrat con­fiat ad eter­num al Barça era tan bom­bo­lla com la immo­biliària, i toca pagar, i serà dur, i pot­ser caldrà guar­dar pitet i supèrbia, i suar (més). La part bona és que, per fi, després d'un temps de miratge i estu­pen­disme, ara ens conei­xem, ens reco­nei­xem, una mica millor. I més que ens conei­xe­rem.